La piràmide es fa visible
En ple vodevil del govern independentista, TV3 s’ha posat a commemorar els cinc anys del referèndum de l’1-O. El Sense ficció ha inaugurat els actes d’homenatge televisiu amb La piràmide invisible. El documental reconstrueix l’operatiu civil que va permetre que les urnes arribessin als col·legis electorals. El programa va congregar 433.000 espectadors i un 21,8% de quota de pantalla, unes dades que gairebé ens remeten a les xifres de rècord dels mesos més candents del Procés.
La piràmide invisible és un bon documental perquè fa visible la piràmide, l’estructura organitzativa d’obtenció de les urnes. No amb tots els noms i cognoms, però concreta part de l’esquelet, els rols i la identificació d’alguns dels integrants. La voluntat d’anonimat de molts testimonis és un baròmetre de la por i baixa percepció de llibertat. El documental relata la gran història però també la petita història que la fa més amena i entranyable: les anècdotes dels ciutadans anònims, el llenguatge en clau, les argúcies domèstiques per despistar la policia i els records d’algunes pors. Tot plegat imbuïa l’espectador de l’estat d’ànim d’aquells dies, en una barreja d’èpica, trapelleria i esperit de lluita que contrasta, segurament, amb l’escepticisme o la decepció que envolten ara l’independentisme. La piràmide invisible estava impecablement ben explicada. Claredat, ritme i ordre. El fet que els mateixos guionistes participessin com a testimonis del relat permetia que poguessin completar amb habilitat les peces que necessitaven per reconstruir el trencaclosques piramidal. El periodista Tian Riba era el fil que permetia lligar la història, erigint-se en director, entrevistador i elaborador de manualitats diverses. Fabricava i pintava màscares per preservar l’anonimat dels participants i muntava urnes alternatives que, per sort, no es van haver de menester. Tot i el seu excés de presència en imatge, va donar a La piràmide invisible un to amè. Li va saber treure transcendència, fugint d’un plantejament grandiloqüent amb aires de thriller. L’insert de Villarejo aportant la teoria conspirativa aixafaguitarres segons la qual la policia no va voler interceptar les urnes per abocar el Govern a consumar el delicte servia de versió única de contrapès. Potser va faltar una veu complementària dels cossos de seguretat. Una altra virtut del relat va ser la capacitat per no fugir d'estudi i estudiar el drama de cada localitat on hi va haver garrotades. Els exemples d’Alcarràs i Sant Iscle de Vallalta servien de model amb un apunt televisiu molt interessant per part de l’alcalde d’Alcarràs. Quan Riba li pregunta què li va fer sospitar que la policia es presentaria al poble, va ser rotund: “Ho veiem clar quan a les quatre de la matinada aterrissa Antena 3 aquí”.
La piràmide invisible ha encertat en la mirada una mica distant dels fets i en valorar-ho d’una manera més assossegada. Ara bé, en el context actual de desorientació de l’independentisme i amb el suflé eixarreït, la història de les urnes explicada ara és com una llegenda. El Sense ficció de dimarts semblava ficció.
