El primer pla de Jordi Pujol
Tot i que els metges han valorat que Jordi Pujol no estava en condicions físiques ni cognitives per participar en el judici, l’Audiència Nacional s’ha negat a exonerar-lo i el fa intervenir-hi per via telemàtica. Des d’una perspectiva televisiva, això s’ha traduït en un primeríssim primer pla de Jordi Pujol, molt vulnerable i abocat a la pantalla de l’ordinador. Els programes ja han seleccionat aquesta imatge com a prioritària i emblemàtica del procés. El rostre de Pujol enfonsat davant la càmera de l’ordinador, amb el nas a un pam de la pantalla, esdevindrà una icona del judici. Més enllà dels dubtes raonables sobre si l’expresident disposa d’unes bones condicions d’escolta d’allò que passa a la sala, aquesta imatge en cap cas és neutral. Dilluns, Toni Cruanyes obria el Telenotícies vespre amb aquest primer pla projectat en una de les enormes pantalles verticals del seu costat, sobredimensionant la imatge. Fent una d’aquestes teatralitzacions pròpies de Barri Sèsam que ens dediquen als espectadors, el presentador deia: “Jordi Pujol ha declarat per videoconferència i aquesta és la imatge que hem vist d’ell”, la prova que aquest enquadrament és insòlit i provoca un cert estupor. Dimarts al matí, Ana Rosa Quintana també la feia servir, escollint justament l’instant en què Jordi Pujol es mocava, accentuant la decrepitud que, ja de per si, suggereix l’escena.
El primeríssim primer pla de Pujol en el judici acaba sent tret del context judicial i s’utilitza de manera independent, com a imatge emblemàtica d’un espectacle. L’Audiència Nacional facilita els mitjans tècnics però no controla l’ús posterior de la imatge. El tribunal habilita la connexió telemàtica com un recurs processal: el sistema judicial garanteix l’assistència de Pujol a l’acte, però no el protegeix de la transformació mediàtica de la qual és objecte. Per tant, Jordi Pujol queda subjecte a les lògiques de dramatització televisiva alienes a la finalitat estrictament judicial.
Pujol ensorrat davant la pantalla, en un estat de severa fragilitat, s’utilitza gairebé com un veredicte visual. És com si aquesta exposició formés part de la pena a complir. El dubte ètic és si Jordi Pujol és conscient de la seva exposició mediàtica en aquestes condicions. Ell sap perfectament que participa en un judici. ¿Però és conscient que està sent exposat a la televisió d’una manera constant, en directe? Cal preguntar-se fins a quin punt aquesta circumstància vulnera els seus drets. Aquest ús de la seva imatge té implicacions en la seva dignitat, no com a president sinó com a persona d’edat avançada i amb les facultats cognitives deteriorades, com han diagnosticat els forenses. Tota persona, en un judici, ha de tenir dret a ser presentat en la seva condició de subjecte i no com un objecte visual degradat, que és el que està passant ara. No només estem davant la circumstància que un home considerat no apte per a un judici sigui jutjat, sinó que, a més, està exposat en un estat que ell no controla ni coneix en termes mediàtics.
