Tendències
Mèdia 13/01/2023

¿Les plataformes s'estan convertint en televisions convencionals?

Després d'anys d'experiments rupturistes, els gegants de l''streaming' recuperen les formes clàssiques de la petita pantalla

James Poniewozik / The New York Times
7 min
'Kaleidoscope' experimenta amb l'ordre dels capítols

Nova YorkAquest article no és una crítica de Kaleidoscope. Entre altres coses, perquè aquesta sèrie de Netflix sobre un cop criminal, que va arribar fa uns dies, no és destacable més enllà d’un truc narratiu que fa servir. Però la naturalesa d’aquest truc justifica parlar-ne. Els episodis, ambientats abans i després d’un intent de robatori molt elaborat, se serveixen als abonats de Netflix en un ordre aleatori (excepte en el cas de l’episodi que mostra l’assalt, que sempre és l’últim). Així que no puc escriure sobre la sèrie perquè no puc saber quina dels milers de permutacions possibles haurà vist cada lector.

Inscriu-te a la newsletter series Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Aquesta és la part interessant de Kaleidoscope i, sent honestos, a aquestes altures ja no és tan interessant. Fa uns anys ho hauria sigut: la sèrie hauria semblat un experiment atrevit sobre com les noves tecnologies poden canviar la televisió. Ara, en canvi, aquesta ficció sembla una picada d’ullet al passat. És l’enèsim intent de fer servir l’streaming per alterar el teixit espaciotemporal de la televisió, fer-lo menys lineal i, en alguns casos, més interactiu. Són intents que han captat l’atenció, però cap d’ells realment s’ha consolidat.

Netflix ha estat la plataforma més activa pel que fa a aquests experiments, potser perquè és la que més s'ha compromès amb la idea de convertir-se en una alternativa no només a les televisions per ones o per cable sinó al gènere i al negoci de la televisió en si mateix. Quan va repescar Arrested development el 2013, ja era com un trencaclosques desconstruït, amb episodis que apareixien sense seguir l’ordre cronològic i explicant la història des de la perspectiva de diferents personatges. I a mig camí entre la pel·lícula i el joc, Black mirror: Bandersnatch permetia als espectadors escollir com seguia la trama. També ho van fer amb l’especial d’Unbreakable Kimmy Schmidt titulat Kimmy vs. the Reverend. La sèrie animada Cat Burglar va afegir un joc de preguntes. Però Netflix no estava sola: Steven Soderbergh també va seguir l’esquema tria-la-teva-aventura a la sèrie/aplicació Mosaic.

Després de tot això, i quan ja portem ben bé una dècada immersos en la revolució de l’streaming, la televisió d’avui és... molt semblant a la televisió de sempre. Els intents d’interactivitat no han anat més enllà que l’Odorama dels cinemes de fa mig segle, en part perquè la nostra cultura ja té un mitjà prou jove i popular d’entreteniment interactiu: el videojoc. (Un dels títols més populars, The last of us, precisament s’estrena aviat adaptat a una sèrie convencional.) El format televisiu dominant continua sent la temporada estàtica, en la qual els episodis es van servint seguint una programació periòdica. Sovint, fins i tot en l’streaming, arriben un cop per setmana. L’únic que trien els espectadors és què veure, quan veure-ho i si acompanyen la retransmissió amb patates xips o brètzels.

L'streaming ha canviat absolutament el negoci i l’estètica de la televisió d'altres maneres. Donar l’opció de veure sèries en bloc i a plaer ha encoratjat una manera de plantejar les històries més centrada en les temporades i menys en els episodis. La filosofia de Netflix segons la qual la primera temporada és el pilot, també adoptada per la HBO, ha portat gèneres narratius més llargs, i no només a les plataformes.

De manera creixent, les sèries de la dècada passada han apuntat menys a enganxar el públic des dels primers minuts i més a fer-los submergir en aquell títol progressivament, com en unes arenes movedisses. En una entrevista amb Rolling Stone, Tony Gilroy, showrunner de la preqüela Andor de Star Wars a Disney+, refusava “la idea que cal relligar cada episodi amb un llacet” i defensava com una “inversió” necessària l'inici lent de la sèrie. (Per ser justos, és fàcil que l'audiència t'accepti aquest joc quan tens entre mans una de les franquícies més famoses del món.)

Diego Luna a 'Andor'.

Tot això ha provocat canvis a millor i a pitjor. Ha ampliat els recursos disponibles per als creadors, que ara tenen l’opció de fer productes més llargs i unitaris –entre altres coses, l’era de l’streaming ha vist com feien eclosió les sèries de temporada única i diversos episodis–. En altres casos imposa l’expectació de llargada allà on no es necessita. Una cosa que té en comú Kaleidoscope amb tantes altres sèries és que fa la sensació que es tracta d’un projecte de pel·lícula que s’ha allargat per poder-se convertir en sèrie de televisió.

Mentrestant, l’experiència televisiva ha deixat d’estar lligada a la caixa endollada i la graella. Una generació d’espectadors ja estan acostumats a veure televisió quan volen i en la ració que volen. FX, una pionera a principis dels 2000, ara és tant una subplataforma boutique de Hulu com una cadena tradicional de televisió per cable. I encara hi ha una distinció entre HBO (el canal prèmium) i HBO Max (l’streamer), però no estic segur que ningú de fora del negoci televisiu hi doni ja gaires voltes.

En els últims temps, de totes maneres, sembla que estem arribant als límits sobre quants canvis pot suportar la televisió i quins d’aquests canvis volen les audiències. Resulta que la televisió vol ser lineal. No necessàriament en cronologia: des dels flash-backs i flash-forwards de Lost, la televisió s’ha abonat als començaments in medias res i els salts vonnegutians. Però en gairebé cada cas progresses escena a escena, episodi a episodi, a través d’una narrativa escollida pel creador, no pas per l’espectador o per un dau de vuit cares.

Els crítics dels experiments crea-la-teva-televisió fan servir sovint l’analogia del restaurant: vols que el xef et prepari el sopar, no pas haver-te de cuinar tu mateix els ingredients. Però això no vol dir que vulguis menjar hamburguesa cada nit durant la resta de la teva vida. Dins de l’estructura tradicional en què l’artista decideix què veus i en quin ordre, el públic està disposat a canviar el nombre de plats (o episodis), o bé optar per una experiència de dinar familiar en què tot l’àpat (o temporada) t’arriba a taula d’una sola tacada.

La flexibilitat es mou en els dos sentits. A mesura que han arribat més competidors en streaming, alguns s’han decantat per un esquema d’estrenes més tradicionalment televisiu. A Apple li agrada presentar les sèries amb alguns episodis i aleshores penjar un capítol nou cada setmana. Disney s’ha decantat per oferir els capítols d'un en un i fer que l'espectador els sintonitzi la setmana següent per a les seves sèries de Marvel i Star Wars. Fins i tot Amazon, que al principi copiava l’estratègia de Netflix de penjar tota la temporada de cop, va adoptar l’esquema setmanal per a la seva aposta principal, El senyor dels anells: els anells de poder.

Hi ha una certa escola de fans televisius i crítics –els podríem anomenar els episodicistes– que clamaran aquestes rectificacions com a demostració que les maneres antigues són sempre les millors. La televisió necessita episodis construïts sòlidament i pensats de manera individual, o així ho creuen, perquè l’audiència pugui tenir l’experiència comuna de degustar-los en el mateix moment i a través de la mateixa finestra.

Però el que està passant té més matisos que això. Decisió a decisió, la televisió va trobant el seu camí per determinar quina experiència de visionat funciona millor per a cada tipologia de sèrie. Tal com va escriure la crítica de Vulture Kathryn VanArendonk, una temporada ben construïda no és només “una pel·lícula de deu hores”. Però tampoc fa falta que cada sèrie del 2023 estigui estructurada i sigui experimentada amb episodis autoconcloents.

Algunes ficcions es beneficien de la sensació d’emoció que suposa desembolicar un regal cada setmana. Joc de trons, tot i que els seus episodis ocasionalment se centraven en històries concretes, no s’hauria convertit en un gran fenomen si no hagués tingut el hype setmanal. D’altra banda, The Bear, a Hulu, que va penjar tota la temporada de cop l’estiu passat, va aconseguir crear molta més conversa que la majoria de les sèries setmanals del canal FX. Podria ser que aquest tipus de dramèdia –relativament curta, centrada en els personatges i sense grans girs detonants en el guió– s’empassi millor d’una sola glopada.

La sèrie 'The Bear' va arribar tota de cop.

En el món de l’streaming, altres pràctiques de la televisió convencional estan tornant, com ara els comptes del pagès de no gastar més del que ingresses, després de constatar que el negoci no és il·limitat. Netflix ha passat de reviscolar títols cancel·lats en altres llocs a suprimir sèries com 1899 després d’una sola temporada. I com a videoteca digital infinita que pretenia ser... Bé, cada cop és més finita, ja que ha retirat sèries pròpies com Westworld del seu catàleg per estalviar costos, cosa que recorda l’època d’abans dels vídeos, quan una sèrie cancel·lada simplement s’esvania en la memòria.

Almenys de moment, l’streaming i la televisió semblen haver-se trobat més o menys en un punt de confluència. El talent encara es decanta per l’streaming i el director Rian Johnson (Knives out), per exemple, està a punt d’estrenar la seva primera sèrie, Poker face, a Peacock. Però més que un experiment narratiu agosarat com a la seva pel·lícula Looper, aquí proposa una història de detectius, amb un cas a cada episodi, com si fos la NBC dels anys 70.

I, pel que fa a Netflix, enmig dels símptomes recents que no pot anar creixent de manera explosiva per sempre, ha introduït un element que semblava anatema: una subscripció amb anuncis. Una dècada enrere, Netflix va definir la nostra concepció de l’streaming. La seva pròxima fase podria ser convertir-se en una televisió.

Copyright The New York Times
stats