La política espanyola, esclava de la semàntica

Tot el sistema educatiu està mutant cap a un aprenentatge basat en l'experimentació i el seu company ineludible: l'error. Però en la política es penalitza tant la rectificació que es fan autèntics malabars per no admetre una badada. Podem no va calibrar prou bé la llei del només sí és sí, i ara qualsevol canvi de rumb s'ha de fer amb múltiples giragonses per no deixar tocada la seva aliança amb el PSOE. El Mundo, esclar, hi suca pa: "La Moncloa crida Bildu i ERC per aïllar Podem en la seva guerra interna", titulen en portada. Que és com invocar la ETA –pronunciat així, sense apòstrof– i l'1-O d'una sola tacada. La Razón s'encarna en Agatha Christie: "Complot de les ministres del PSOE contra Podem". El País, mentrestant, intenta posar-hi sutura: "PSOE i Unides podem busquen una sortida a l'abisme". Dibuixen una llum al final del túnel que ningú més ha vist (mentre recorden als liles que sense els socialistes només tenen com a perspectiva la fossa de les Marianes).

Tot ve de la semàntica. Està molt bé que un abús sexual es consideri una agressió. Però cal distingir entre les agressions que comporten, a més, un grau de violència explícita, a banda del mateix abús. És a dir, les dobles agressions: la que atempta contra la integritat física i alhora es carrega la llibertat sexual. Que Podem no pugui admetre l'error sense enviar la legislatura a pastar fang és lamentable. Que el PSOE hagi de fer malabars amb les paraules per tornar a la situació anterior, sense que ho sembli massa, també. I tot plegat té com a responsables els mitjans de Madrid que impedeixen un joc polític constructiu. Ho hem vist amb els diaris que menyspreen el feminisme cada dos per tres i ara, en canvi, anaven portant el macabre recompte de sentències revisades en portada dia sí, dia també. El periodisme polític a Espanya necessita, urgentment, una refundació.