Fa setmanes que els espectadors del Com si fos ahir han observat com s’anava teixint la relació entre el Salva, l’advocat interpretat per Ernest Villegas, i l’Aina, la seva alumna del màster que encarna l’actriu Tai Fati. La sèrie ha desplegat una construcció lenta d’un conflicte el desenllaç del qual l’audiència intuïa abans que els mateixos personatges i que, alhora, confiava que el que es temia no acabés passant.
La sèrie de TV3 ha plantejat amb audàcia una situació d’abús de poder perpetrada per un personatge estimat i amb un rol sempre positiu en la trama. Un advocat d’èxit i íntegre, parella de la Marta, interpretada per la Sílvia Bel. La manera com el guió ha cosit la trama sense pressa, afegint-hi matisos i dubtes, ha donat realisme al conflicte.
El punt de partida va ser l’admiració de la jove estudiant pel seu professor, que infla l’ego de l’advocat. Ell, una vintena d’anys més gran que ella, se sent afalagat i interpreta el reconeixement professional de la noia com un interès personal. Se sent seduït i decideix assumir un paper de mentor per gestionar la il·lusió de l’estudiant. Magnífic, en tot aquest procés, un incident secundari però simptomàtic i molt ben pensat: el relat esbiaixat del Salva per parlar de l’alumna amb la seva parella i explicar-li que l’ha contractat provoca que la Marta cregui que l’estudiant és un noi.
A poc a poc l’audiència ha sigut testimoni de com el Salva forjava el vincle amb subtilesa: la contracta, li proposa quedar fora de la feina per comentar temes professionals, van a un restaurant que té una ambientació romàntica i, després, amb naturalitat, diu de parlar amistosament d’altres coses. Quan se sent atrapat per la parella ho dissimula, i fins i tot acomiada l’alumna per guardar les formes. Però insisteix en mantenir el contacte i els favors apel·lant sempre al bon rotllo i a la naturalitat, perquè res sembli el que és. Paral·lelament, veurem la confusió de la noia, que no sap com gestionar les lícites aspiracions professionals amb una intuïció que alguns li neguen: “El Salva és molt bon tio”. I l’audiència també ho creu. Fins que les intencions velades es faran explícites. Després que ella rebutgi un petó i una magrejada al cotxe, ell li suspèn el treball. Dubtava entre un vuit i un nou, però finalment li posa un quatre i mig. I la injustícia precipitarà el final. Davant de la Marta, que fa dies que sospita, l’Aina esclatarà: “¿Només em vas donar feina perquè volies follar amb mi? El dia de la festa, al cotxe, te’m vas tirar a sobre i em vas fotre mà per tot arreu! Vaig sortir corrents! Fins i tot vaig acabar vomitant del fàstic que em vas fer! Ets un porc, Salva!” Les mirades tenen un paper clau en l’escena. És una trama que ha explicat els aspectes més grisos i sibil·lins d’un abús de poder: les ambigüitats de l’assetjador i els dubtes de la víctima. I ha sabut representar la idea que l’abús no sempre irromp de forma contundent, sinó que es pot camuflar en gestos quotidians i de persones que no ho diries mai.
