Els que posen la Fundación Franco sota pal·li
El que m’agradaria, de la Fundación Nacional Francisco Franco, és que no existís, no perquè la tanquin per decret, sinó perquè ningú amb dos dits de front o mig d’humanitat se li acudís la idea emètica de mantenir un xiringuito intel·lectual a favor d’un dictador. Però, bé, ja que el sàtrapa va morir al llit, que la seva fundació hagiogràfica s’extingeixi per eutanàsia instada pel govern espanyol em treu només uns poquíssims minuts de son pel dilema democràtic que comporta. I admeto que em causa un cert plaer íntim veure els esforços de la dreta mediàtica més guerracivilista per defensar la seva existència. No ho fan de cara; més aviat es nota per l’acumulació de notícies en què se’ls dona veu i amplifiquen els seus arguments. Un que fa especial gràcia és quan recorden que la Fundación té “el màxim respecte a les víctimes”. En realitat ho fan només des del 2024, quan van canviar els estatuts perquè li veien les orelles al llop. I és molt significatiu que es digui que aquest màxim respecte s’aplica “a les víctimes de qualsevol significació del període històric d’Espanya comprès entre el 1931 i el 1977”. Aquest rang d’anys és una burla, esclar, que difumina les quatre dècades que comprenen la guerra civil i la dictadura.
Ara pensem, per exemple, què en pensen –i com s’escandalitzen– aquests mateixos mitjans de quan el món abertzale lamenta les víctimes de tots dos bàndols. O com intenten sufocar qualsevol expressió o intent d’explicar el conflicte des d’una perspectiva diferent de l'oficial. En tot cas, liquidar la FNFF no farà desaparèixer els franquistes. Al contrari, seguint els preceptes del populisme de dretes, el victimisme els servirà de palanca. Per això jo m’estimaria més que, en comptes d’una ordre executiva, aparegués a la televisió un senyor en blanc i negre amb el llavi superior tremolós i digués: “Españoles, la Fundación Franco ha muerto”.
