I quan la premsa es va despertar, el chavisme encara hi era
Després del xoc inicial, en què els diaris tot just van explicar els elements bàsics i factuals del terratrèmol desencadenat per Trump amb la seva acció unilateral, ara comencen a aparèixer peces més interessants. Paradoxalment, com que no són les imprescindibles, acaben sent les essencials (espero que s’entengui la contradicció) o, com a mínim, les que evidencien la mirada d’una capçalera. Hi pensava llegint aquest titular de portada a El País: “Carrers buits i silenci en una Caracas desolada”. Quan Trump va fer la seva incursió —que hauria merescut un lèxic diferent si l’hagués perpetrat Putin— alguns mitjans es van fregar les mans discretament, creient que l’amic americà afavoriria (en nom de la democràcia!) la caiguda del chavisme. Però en aquest anhel hi fallava una cosa: no s’estava produint el clam als carrers que el lector de premsa espanyola hauria previst d'acord amb una cobertura els darrers anys en què l’oposició ha estat sistemàticament exalçada. No se m’escapa que la por a la repressió d’un règim dictatorial hi deu tenir alguna cosa a veure, però crec que aquest silenci al carrer obliga els mitjans espanyols a fer autocrítica.
De fet, en aquestes darreres hores hem vist alguns titulars que intentaven fer creure que hi havia una onada antichavista popular que acabaria prenent el poder. Però era amb trampa: es referien només a les reaccions de la diàspora, que mai, enlloc, s’han de confondre amb la dels que s’han quedat. A El País mateix: “Milers de veneçolans celebren a la Puerta del Sol la captura de Maduro: «Aquest govern ja ha caigut»”. Tant de bo Veneçuela trobi el camí cap a la democràcia plena que respecta les urnes. Però els mitjans haurien de comptar fins a deu, o fins a deu mil, abans de suggerir que Trump en serà l’artífex. El Nobel de la pau, ehem, s'haurà d’esperar.
