Rèquiem innecessari per ‘Crónicas marcianas’
Dimarts a la nit Telecinco feia un homenatge a Crónicas marcianas, divuit anys després del seu final. El retorn arrencava amb Xavier Sardà tornant a l’antic plató, on no quedava ni rastre del programa. Un espai desangelat i fred on van pintar quatre línies a terra per ubicar simbòlicament les parts del decorat. Sardà començava el programa com ho han fet últimes les velles glòries de la televisió: autocontemplant-se en una pantalla, rememorant el seu èxit i parlant d’ells mateixos. Aquesta tendència al revival televisiu no només evidencia la crisi de l’entreteniment, sinó una necessitat d’aquests egos de reafirmar-se.
L’homenatge va servir per fer una operació de blanqueig del late night. Sens dubte va ser un espectacle genuí, de gran èxit d’audiència i capacitat d’influència. Però el panegíric pretenia reescriure la història real del programa. El van convertir en una mena de circ exquisit, un art superior, basat en el sentit de l’humor i un gamberrisme innocent. Però es van evitar els continguts més sòrdids i cruels, les baralles i insults, la humiliació i la violència mediàtica contra alguns famosos i col·laboradors. L’espectacle de l’atac, de l’odi, de personatges desencaixats, de la vulgaritat i del mal gust. Convidats que van perdre els nervis, intents de cops de puny i amenaces. Fins i tot una demanda per una entrevista de Javier Cárdenas a una persona amb discapacitat intel·lectual. Un tot per l’audiència que va fer del Crónicas marcianas un dels màxims exponents de la teleporqueria a Espanya, on alguns dels col·laboradors es transformaven en mercenaris passats de rosca que actuaven amb crueltat i agressivitat. Tota aquesta porqueria es va evitar.
Crónicas marcianas. El reencuentro va ser un programa avorrit. Anaven entrant els col·laboradors, recordant batalletes mentre donaven pas a imatges d’arxiu i declaracions d’integrants de l’equip. Algunes de les figures més emblemàtiques, com Boris Izaguirre, van quedar reduïdes a uns vídeos de salutació cordial i d’altres, com Manuel Fuentes, van ser invisibilitzats. I encara era més esperpèntica la difuminació d’alguns rostres de convidats, col·laboradors i públic en les imatges d’arxiu per amagar-ne la identitat. El programa es convertia en una mena de celebració amb pedaços, absències i problemes en comptes de fer un homenatge en la seva plenitud. El programa era estàtic i decadent. I això que Carlos Latre i Paz Padilla ho van donar tot per recuperar l’esperit d’aquella època. Tenint en compte el record d’aquella maquinària boja, semblava que en algun moment es produiria un gir que canviaria radicalment el programa per convertir-lo en una festa més lluïda. Però aquest moment no va arribar mai. Vam assistir a un funeral sense sentit. Un rèquiem tergiversat i innecessari per Crónicas marcianas.
A sobre, part dels seus protagonistes se sumaven a la moda de lamentar que avui dia no hi ha la llibertat de la qual gaudien abans pels seus continguts políticament incorrectes. Però, en realitat, el que tenien era impunitat.
