Rubiales contra Ana Pastor: qui va menjar-se qui?

El primer instint després de veure l’entrevista d’Ana Pastor a Luis Rubiales és preguntar-se com se li va acudir a l’expresident de la Federació de Futbol prestar-se voluntàriament a ser trinxat per la periodista. Els indicis lletjos que s’acumulen contra ell, les gravacions de converses que s’han filtrat, l’afer del petó a Jenni Hermoso, tota la gent que reneguen d’ell, començant pel seu oncle... El mer recordatori dels fronts que té oberts i els comportaments sota sospita feia feredat. I intentar alliçonar Ana Pastor sobre feminisme causava vergonya aliena. Però, com més hi penso, més victoriós em sembla que va sortir-ne Rubiales. I la seva retòrica –jo soc la víctima, els mitjans menteixen– entronca perfectament amb la narrativa de la postveritat que ha permès crear un espai còmode per a les opcions d’ultradreta com Vox. Rubiales, el Rubi, va repetir molts cops que el que deia la premsa va per una banda i el que li diu la gent pel carrer, amb presumptes mostres constants de suport, va per una altra. ¿I si resulta que té raó? Aleshores el seu triomf és inapel·lable. I no m’estranyaria gens que els d’Abascal l’acabin temptant.

“Podria posar-me al bell mig de la Cinquena Avinguda, disparar contra algú, i no perdria cap vot, d’acord?” Són paraules de Donald Trump, l’any 2016, després d’un míting a Iowa. No entrarà mai a cap llibre de cites profundes, però la frase encapsula per a mi l’essència de la comunicació política del segle XXI: si ets capaç de mantenir el teu relat sense fissures, per poc ancorat que estigui en la realitat, hi haurà una parròquia que et seguirà. I per augmentar els feligresos no fa falta aterrar les paraules a la factualitat. Només cal aprofitar cada fiscalització per augmentar el teu estatus de víctima i heroi del poble, mentre amasses privilegis. I presumptes comissions.