TELEVISIÓ

10 anys sent el mirall de la realitat

El ‘Sense ficció’ celebra una dècada en antena amb un documental sobre els seus títols més destacats

“Si algú mirés els més de 400 documentals que ha emès el Sense ficció es podria fer una idea no només del que ha passat al món els últims deu anys, sinó de com ho hem relatat”. És la conclusió a què ha arribat Josep Rovira després de repassar bona part d’aquests documentals per elaborar-ne un de nou, titulat Sense ficció, mirall d’una dècada, que s’estrena avui a les 21.55 h i que servirà per commemorar el desè aniversari del programa de TV3.

El treball inclou fragments d’una vintena de documentals emesos al Sense ficció des que es va estrenar, el 21 de gener del 2009, i ho complementa amb converses amb els seus directors o protagonistes i, en alguns casos, amb un retorn al lloc dels fets per observar com ha canviat la situació des que hi van rodar. Així, per exemple, David Fontseca i Arantza Díez tornen a l’illa de Lesbos, on van gravar To Kyma. Rescat al mar Egeu, i Albert Om, autor d’ ETA a la ciutat dels sants, visita de nou el solar on hi havia la caserna de la Guàrdia Civil de Vic. Amb tots aquests ingredients, Sense ficció, mirall d’una dècada construeix, més enllà de la mirada retrospectiva, una reflexió sobre el gènere documental, l’impacte social que poden arribar a tenir aquestes produccions i les dificultats a què s’enfronten els seus autors.

Montse Armengou: “Hem contribuït a normalitzar el fet de mirar documentals”

“El documental és un gènere que permet no haver de ser neutral. Només hi ha una barrera infranquejable: el rigor”, assegura la directora del Sense ficció, Montse Armengou, que afegeix que al llarg d’aquesta dècada tant ella com Joan Salvat (que va dirigir l’espai des del 2009 fins al 2017) han intentat oferir “una mirada profunda, compromesa, sobre la realitat”. El cap d’informatius de TV3, David Bassa, valora el fet que el Sense ficció aconsegueix oferir la “mirada crítica” que els falta a altres espais informatius de TV3, que van “a remolc” de l’actualitat perquè han d’atendre “moltes finestres”. Per la seva banda, el director de la cadena, Vicent Sanchis, considera una “heroïcitat” la presència d’un programa setmanal de documentals en prime time, un fet inèdit en un canal generalista a Europa. “És una aposta pel sentit cívic, per la seriositat i perquè la gent sàpiga interpretar el que els està passant en aquell moment”, reflexiona.

En aquest sentit, la cap de documentals de la cadena, Cristina Muñoz, recorda que al principi el Sense ficció s’emetia de matinada, però que “va anar seduint el públic i els programadors” fins que es va acabar fent un lloc a la franja de màxima audiència. Aquesta temporada, a més, el programa ha guanyat presència a la graella, ja que ha deixat de compartir la nit dels dimarts amb la Lliga de Campions, que el feia saltar sovint. Segons Muñoz, això ha suposat incrementar un 38% el seu espai d’emissió.

Els preferits de l’audiència

A banda de l’autohomenatge que suposarà l’emissió d’aquesta nit, durant les últimes setmanes el Sense ficció ha demanat als seus espectadors que votessin, a través de la web del programa, els seus documentals preferits de cada any. Entre els seleccionats hi ha alguns títols que van tenir un gran impacte en el moment de la seva estrena, com Adeu, Espanya? (Dolors Genovès, 2010), que es preguntava sobre una possible secessió de Catalunya abans que comencés el Procés; Bicicleta, cullera, poma (Carles Bosch, 2011), sobre com Pasqual Maragall afrontava l’Alzheimer, o El gran silenci, Horta de Sant Joan (Carles Caparrós, 2014), centrat en l’incendi que l’any 2009 va provocar la mort de cinc bombers a la Terra Alta.

Més continguts de