Els 10 manaments de les 'merdapel·lis' de Nadal: ni símbols religiosos ni sexe, però molta neu

BarcelonaQuan s’acosten les festes de Nadal les plataformes, i també les televisions en obert, s’omplen de pel·lícules barates amb molt d’esperit nadalenc. Són títols com Navidad en el autocine, Pinceladas de Navidad, La Navidad está servida, Deseo de Navidad o Navidad en el Plaza, cintes de pressupost molt baix amb un únic objectiu: que l'espectador somiï amb entorns idíl·licament nadalencs. Tot i que n'hi ha algunes de més enfocades al públic familiar, majoritàriament es mouen en el terreny de la comèdia romàntica. Si semblen totes fotocòpies és perquè una mica ho són: aquestes pel·lícules, moltes del segell nord-americà Hallmark o de la cadena conservadora Great American Family, segueixen unes regles no escrites gairebé invulnerables. Aquests són els 10 manaments de les merdapel·lis de Nadal, autèntics pastissos que fan pujar el sucre per sobre dels nivells saludables.

Primera escena i apareix una noia atrafegada amb les preparacions de Nadal. A l'espectador segurament li sona la cara de la protagonista, però no sap on ubicar-la. Això és perquè moltes de les actrius que protagonitzen aquestes cintes tenen un passat com a estrelles cinematogràfiques o televisives, malgrat que ara no passen el seu millor moment. Exemples d'aquest fenomen són Brooke Shields, que va protagonitzar Un castillo para Navidad (Netflix), o Lindsay Lohan (Navidad de golpe). Unes autèntiques veteranes en merdapel·lis de Nadal són Danicka McKeller, protagonista d'Aquellos maravillosos años, i Candance Cameron Bure, de Padres forzosos.

Absolutament en tots els telefilms de Nadal hi ha un moment en què comença a nevar, l'instant suposadament més romàntic de tota la pel·lícula. La neu sempre és present en aquestes pel·lícules: caminin per on caminin els protagonistes, sempre hi haurà una catifa immaculadament blanca. La pel·lícula suma punts si hi ha una escena en què els protagonistes patinen sobre gel. Per als guionistes d'aquesta mena de produccions, Nadal no se celebra en llocs on la temperatura passa dels zero graus.

Per si a algú no li havia quedat clar, Nadal és l'època més romàntica de l'any, almenys això ens fan creure aquestes pel·lícules. Per aquesta raó, gairebé totes juguen amb el tòpic del gènere romàntic "d'enemics a amants": és a dir, quan el noi i la noia es coneixen no es cauen especialment bé. No hi ha odi, simplement una lleugera desconfiança de l'un cap a l'altre. Per acabar de reblar el clau, és imperatiu que un dels dos tingui altes dosis d'esperit nadalenc mentre l'altre ha d'estar més a prop del Grinch. En realitat, tots sabem com acabarà la pantomima: enamorats i vivint al 200% l'alegria de Nadal.

Una altra constant és que les protagonistes femenines són dones professionals i empoderades, a més de molt bones persones. Així i tot, la quota d'empoderament és limitada perquè en algun moment acabaran sucumbint a la voluntat del seu enamorat. Els telefilms nadalencs, de fet, no serien el súmmum del progressisme.

Totes les escenes han de respirar esperit nadalenc constantment. Això implica més ornaments dels que l'ull pot assimilar i una paleta de colors amb gairebé dos ingredients únics, verd i vermell. No es tracta només de la decoració. De la mateixa manera que en aquestes pel·lícules sempre neva, la protagonista sempre acaba lluint un vestit de color vermell Pare Noel.

D'acord amb l'esperit nadalenc, aquestes pel·lícules són una celebració dels bons sentiments, que només es manifesten quan deixem enrere la gran ciutat i, en conseqüència, l'estrès i la cobdícia associades. En la majoria d'aquests telefilms, o bé el protagonista masculí o bé la protagonista femenina es traslladen per motius diversos –tancar la venda de l'antic negoci del pare, fugir d'un bloqueig creatiu, etc.– a un petit poble on es reconcilien amb el Nadal i sempre, sempre, sempre hi troben l'amor.

És cert que Nadal no és la millor època de l'any si fa poc que has patit la pèrdua d'un ésser estimat. Fins i tot encara que faci temps, sempre hi ha algun moment que els recordes. Potser per això es força comú que totes aquestes pel·lícules introdueixin d'alguna manera o una altra aquest element, sovint fent que els personatges principals siguin orfes de pare o mare. Un dels exemples més clars és la pel·lícula El diario de Noel, de Netflix.

Si una cosa ens deixa clara aquestes pel·lícules és que l'autèntica màgia de Nadal es produeix quan ens ajudem els uns als altres, per exemple quan tot un poble s'alia per salvar un autocine. Però, de vegades, van una miqueta més enllà i fan aparèixer Pares Noels bondadosos que semblen disposats a fer realitat tots els somnis dels protagonistes (sempre que creguin en la màgia de Nadal).

En aquestes pel·lícules hi trobareu arbres de Nadal, corones i mitjons penjats a la xemeneia, però cap element que pugui vincular la celebració a la religió. Per què? Doncs perquè aquests telefilms volen ser tan transversals com sigui possible i arribar també a espectadors que no necessàriament siguin creients, malgrat que a l'hora de la veritat només mostren un tipus concret de personatges. Bàsicament, l'Amèrica més blanca i conservadora.

Les pel·lícules de Nadal són festives, però en cap cas llibertines. Per tant, oblideu-vos del sexe. El màxim contacte físic que tindran els enamorats és un petó cast que sempre es produirà al final de la pel·lícula, preferiblement quan estigui començant a nevar. I, a partir d'aquí, feliços per sempre.