Funcionaria un 'True detective' però amb la guàrdia civil?

A partir de la novel·la homònima de Sergio Sarria, Cuando nadie nos ve es presenta com una altra d'aquelles sèries de crims amb voluntat de singularitzar-se pel seu context geogràfic i pel to més sobri del plantejament. Ens trobem a Morón de la Frontera, un municipi sevillà conegut per la Setmana Santa i per la base aèria que encara ara serveix d'infraestructura a l'aviació dels Estats Units. Uns costums i unes localitzacions que atorguen una idiosincràsia pròpia a la trama.

El primer episodi d'aquesta producció de Max s'enceta amb l'harakiri que es practica un dels habitants del poble, conegut com a professor d'arts marcials i afeccionat a la cultura japonesa. A aquesta mort estranya s'hi afegeix la desaparició d'un soldat de la base aèria i la d'un jove autòcton. D'afegitó, alguns participants en les processons de Setmana Santa presenten deliris i comportaments agressius, pels possibles efectes d'una nova droga. Tots aquests misteris els intentarà resoldre la sergent de la guàrdia civil Lucía Gutiérrez (Maribel Verdú), amb l'ajuda d'una agent de l'exèrcit nord-americà, Magaly Castillo (Mariela Garriga).

La sèrie posa dues dones al capdavant d'una investigació amb múltiples branques. Els procediments encapçalats per figures femenines no són ni molt menys una novetat. Però aquí es fa incidència en aquest canvi en els rols habituals: elles investiguen un cas en què les víctimes són (en principi) només homes, en una trama que acaba explorant les repressions de les masculinitats no hegemòniques en entorns tradicionals com l'exèrcit o les societats catòliques.

Creada per Daniel Corpas, un dels al·licients a primera vista de Cuando nadie nos ve és que la firma Enrique Urbizu, el director responsable de vigoritzar el thriller espanyol del canvi de segle amb títols com La caja 507 (2002) i La vida mancha (2003). A mesura que avancen els episodis i la trama es va amarant d'un fatalisme tràgic, queda clar per què li ha interessat la proposta al cineasta basc. Com és marca de la casa, la sèrie es cou a un ritme pausat. Però aquí s'hi nota una pesantor deguda al fet que Urbizu sembla haver perdut el pols impecable que mostrava antany. Aquesta falta d'esma es trasllada fins i tot als personatges. Verdú és una actriu excel·lent que aquí adopta un registre similar al d'Helena Miquel a No habrá paz para los malvados, també dirigida per Urbizu, un rigor que sovint deriva en excessiva rigidesa. A Dani Rovira, guàrdia civil a les ordres de la protagonista, li va bé la contenció interpretativa i demostra que pot entomar papers en els antípodes del de la comèdia espanyola de torn. Per això es troba a faltar que el seu personatge resulti el secundari carismàtic que estava destinat a ser. Potser no per casualitat, l'episodi més poderós és aquell en què els personatges i intèrprets nord-americans agafen el protagonisme, i on es desvela bona part del misteri.

Malgrat tenir cura de generar una atmosfera inquietant arrelada a un paisatge cultural concret, Cuando nadie nos ve queda lluny de convertir-se en la True detective andalusa que aspirava a ser. En els episodis finals, a més, deriva cap a l'exaltació de la guàrdia civil com a cos de seguretat. Mentre que en l'exèrcit nord-americà trobem personatges de tota mena, des del modèlic al corrupte, tots els membres de la benemèrita fan gala d'un comportament exemplar i eficaç. Tot sigui per la ficció.