'Infidel': l'art suec de trencar una parella

"El nostre enamorament va ser destructiu i portava des del principi tot l'infortuni imaginable a l'equipatge", explica Ingmar Bergman de la seva tempestuosa relació amb Gun Hagberg, en el seu llibre de memòries La llanterna màgica. El director va conèixer la periodista i futura traductora quan tots dos encara eren casats, ell amb la seva tercera dona, Ellen. L'aventura adúltera amb la Gun va desembocar en un nou matrimoni entre ells, un fill, i un ulterior divorci. I va acabar inspirant dues sèries. La primera, Secrets d'un matrimoni (1974), la producció per a la televisió sueca que aquí vam veure en la seva versió cinematogràfica. És una peça que ha marcat com poques els drames sobre crisis de parella. L'altra creació basada en aquella història és Infidel, la sèrie que acaba d'estrenar Filmin, dirigida per Tomas Alfredson, que pren com a punt de partida un altre guió de Bergman que ja havia propiciat un film del mateix nom de Liv Ullmann.

Fa més de vint anys que el director de Deixa'm entrar (2008) i El talp (2011) volia tirar endavant aquesta sèrie. Alfredson va arribar a parlar amb Ingmar Bergman del seu propòsit, abans de la mort del cineasta, el 2007. Però les circumstàncies no el van acompanyar aleshores. Ara, convertit en un dels cineastes suecs de més anomenada, hi torna amb tot un reguitzell de canvis respecte de l'obra original. Alfredson i la guionista Sara Johnsen han expandit la història del David i la Marianne, un jove director de cinema que s'enamora de l'esposa del seu millor amic, al llarg de sis episodis d'uns quaranta minuts de durada, que els permeten endinsar-se encara més en els matisos de l'enamorament, la passió i el dolor que provoca una infidelitat. També hi han afegit una filla, la Isabelle, de la Marianne, que esdevé la caixa de ressonància dels traumes que es disparen en un procés de divorci per adulteri. Perquè Infidel no vol reproduir la història de passió entre Ingmar i Gun, que en la ficció varia força respecte al que el mateix cineasta explica a les seves memòries, sinó recollir l'efecte devastador que una història d'aquest tipus produeix en els protagonistes i en les famílies respectives. La sèrie es mou en dos temps: als anys setanta, quan els protagonistes es coneixen i s'enamoren fatalment, i un present en què es retroben ja molt grans.

La sensualitat d'Ingmar Bergman

La sensualitat amara el cinema d'Ingmar Bergman, que, tanmateix, a penes incloïa escenes de sexe a les seves pel·lícules. A Infidel, en canvi, el personatge del David acaba convertint el seu nou film, l'adaptació d'una novel·la eròtica, en la manera vicària de cristal·litzar la tensió sexual amb la Marianne. La sèrie vol plasmar el paper de la passió en un vincle tan intens, i resulta interessant com el cinema es converteix en el territori per vehicular aquesta atracció. La sèrie també recull una situació d'abús, aquesta sí explicada per Bergman, amb tota la incomoditat necessària.

Alfredson posa en escena amb el seu bon gust habitual aquest homenatge a Bergman. Tanmateix, a la sèrie li manca aquell corrent tempestuós que sacseja la filmografia del suec. Potser perquè els intèrprets joves, sobretot els masculins, queden lluny de l'estil bergmanià, potser perquè el director no aconsegueix mantenir la tensió dramàtica pròpia d'un film d'aquest tipus, Infidel no fereix com ho feien Secrets d'un matrimoni i l'adaptació d'Ullmann. L'ombra de Bergman es fa notar sobretot en les escasses escenes en el present, interpretades per Lena Endre (protagonista també de la Infidel cinematogràfica) i d'un Jesper Christensen que recorda Erland Josephson.