Crítica de sèries
Mèdia  /  Crítiques 23/06/2022

'Locomía': en aquesta sèrie volen més punyals que vanos

Un documental molt eloqüent sobre com la indústria musical dels 80 i 90 es regia per una homofòbia manifesta

3 min
Una imatge del documental 'Locomía'
  • De Jorge Laplace per a Movistar+
  • En emissió a Movistar+

Dels festivals de música a les terrasses per fer el vermut, la imatge de nois armats amb un vano que utilitzen per foragitar la calor, però també com a complement indispensable de la seva imatge, està més que normalitzada. Però quan Locomía va irrompre en escena a finals dels anys vuitanta, la instantània de quatre homes amb una indumentària excèntricament barroca (aquelles muscleres!) que feien dansar ventalls gegants amb gran precisió coreogràfica va causar un enorme rebombori. També una certa curiositat. I moltíssims comentaris burletes de pòsit homòfob. Qui eren Locomía? Un fenomen tan cridaner com passatger? Un grup de música que no transcendia la seva vistosa aparença? Un producte per promocionar Ibiza com a marca, i viceversa? Una petita revolució queer en l'encara molt heteronormativa escena musical de l'època?

Locomía, la docusèrie de Jorge Laplace que acaba d'estrenar Movistar+, intenta respondre aquestes preguntes a partir del testimoni dels fundadors, els diversos integrants i els mànagers del grup. No cal haver estat fan (o hater) de la formació per gaudir de la sèrie. Els seus responsables l'han plantejada com una immersió en els mecanismes interns d'una banda molt singular que alhora resulta un retrat molt eloqüent sobre les maneres de funcionar de la indústria i el fandom de l'època. Els guionistes han inscrit l'evolució de Locomía en el context de les mutacions que va viure Espanya entre la Transició i els Jocs Olímpics. Locomía encarnarien unes ànsies de modernitat i provocació que es van gestar a l'underground, en aquest cas a Barcelona; que van fer la seva eclosió en un escenari propici i assedegat de nous estímuls com l'Eivissa dels vuitanta, i que van acabar coaptades per una indústria musical, amb seu a Madrid, amb totes les dinàmiques pròpies del capitalisme avançat. La seva història seria, doncs, la de l'assimilació al mainstream d'un projecte de vocació transgressora.

Els detalls que es donen en el segon episodi sobre com el contracte amb la discogràfica els obligava a ocultar la seva homosexualitat, amb clàusules que especificaven que només es podien maquillar dins "del que es considerava lògic en una estètica masculina", fan palès fins a quin punt la indústria de l'entreteniment s'ha regit durant dècades per una manifesta homofòbia. La gran operació en aquest sentit del seu mànager madrileny, José Luis Gil, va ser convertir-los en una boy band: un grup de hits ballables adreçat sobretot al públic femení amb integrants atractius però fàcilment substituïbles. Resulta sorprenent en aquest sentit l'èxit de Locomía a l'Amèrica Llatina, amb fandoms apassionats que llegien el grup només en clau heterosexual.

Xavier Font, de Locomía, al documental de Movistar+

Però Locomía, la sèrie, també està plantejada com un culebró d'altura sobre l'ambició de poder, el control, la manipulació, els embolics amorosos, la gelosia i les traïcions que riu-te'n tu de Succession o Élite. Només cal dir que el primer episodi clou amb un moment en què als protagonistes els cremen la casa d'Eivissa... El documental compta amb dos protagonistes tan sucosos com Xavier Font, heroi i malvat alhora, el fundador del grup però en més d'un moment el seu pitjor enemic, i José Luis Gil, el productor i mànager que els va catapultar a la fama des de dins de la indústria privant-los a canvi de la seva essència més queer. Dues forces antagonistes que encara ara s'odien a matar amb una energia que la sèrie aprofita a favor seu. Font, sobretot, no té pèls a la llengua, i s'agraeix la seva honestedat sobre la seva pròpia mesquinesa en alguns moments. Tot perquè ell considera que "Locomía es mía". A Locomía, la sèrie, els punyals es fan anar amb més força, gràcia i profusió que els vanos.

stats