La venjança de Raquel Sánchez Silva
La televisió estiuenca s’ha nodrit dels casos més sòrdids per sostenir les audiències durant les vacances. La mort truculenta de Mario Biondo el 2013, el càmera de televisió casat amb la presentadora Raquel Sánchez Silva, ha sigut un dels temes favorits, propulsat per l’estrena a Netflix d’una sèrie documental coincidint amb el desè aniversari del decés. Las últimas horas de Mario Biondo pretén investigar les causes de la mort del personatge amb la clara voluntat d’eliminar les hipòtesis d’assassinat que la família Biondo va fer créixer per acusar la presentadora. Les productores que firmen el documental són responsabilitat de l’exrepresentant de Raquel Sánchez Silva. L’home també actua de testimoni en el documental: es converteix en el seu portaveu i una mena de fil conductor clau. Raquel Sánchez Silva no hi apareix. Indiquen al final que va ser convidada a intervenir-hi però que va decidir no fer-ho, com si fos aliena a la sèrie. Però, al llarg dels tres episodis, la versió i els interessos de la presentadora hi són perfectament representats. Fins i tot al final hi apareix un misteriós missatge romàntic de comiat al difunt, des de les profunditats del mar, que només pot ser de la presentadora. Sánchez Silva no hi surt, però hi és. Perquè Las últimas horas de Mario Biondo no només és un documental de part sinó també un acte de venjança. Incorpora generosament la família Biondo i el seu pèrit amb la finalitat de posar-los en evidència. Retratar-los com uns personatges ridículs i conspiranoics, uns éssers embogits i despietats. Tot sigui dit, la mare del difunt els hi posa molt fàcil. El que millor fa Las últimas horas de Mario Biondo és retratar la teleporqueria italiana.
El cas Biondo sembla un cas més obvi i senzill del que els mitjans sempre han volgut representar amb la finalitat de generar espectacle. I ho avalen les proves que mostren, la participació d’un total de divuit jutges i cap condemna. Però la precaució extrema amb Raquel Sánchez Silva i el relat naïf del seu rol posa al descobert el biaix. S’evita entrar en la frivolitat a les xarxes socials de la presentadora hores després de la mort del seu marit i la seva primera entrevista, on va aprofitar l’impacte mediàtic per anunciar un telèfon mòbil enmig de l’exclusiva.
La sèrie ha fet que els magazins matinals i altres espais de xafarderies recuperin el cas i continuïn recordant els episodis més llastimosos de la presentadora. En aquest sentit, la producció ha sigut un tret al peu en tota regla.
La utilització del gènere documental com a eina per enaltir una suposada veritat interessada i una neteja d’imatge fa temps que s’imposa. A més, en plena eclosió del true crime, tota oportunitat és bona per commemorar qualsevol truculència. Abans que el true crime sobre la teva història te’l faci algú altre, millor fer-te’l tu mateix a mida. Las últimas horas de Mario Biondo potser li ha servit a Raquel Sánchez Silva per confirmar a tothom la seva innocència. Però tot plegat torna a tenir efluvis d’oportunitat comercial encoberta, aquesta vegada amb el suport de Netflix.
