Guionista i productor
Mèdia 21/10/2021

Paul Abbott: «'Shameless' és personal perquè parla de la meva família»

4 min
Paul Abbott, al CCCB durant el Serielizados Fest

El guionista i productor Paul Abbott (Burnley, Regne Unit, 1960) va créixer en una família disfuncional anglesa, una de molt similar a la que protagonitza la sèrie Shameless, un dels seus grans èxits televisius i una obra clau de la ficció britànica moderna. El setè de vuit germans, Abbott es va criar sense els seus pares —la mare va marxar quan ell tenia nou anys i el pare va fer el mateix dos anys més tard— i amb la seva germana de 17 anys, llavors embarassada, com a màxim referent. Abbott visita Barcelona com a convidat del Serielizados Fest per participar en un diàleg amb el periodista Toni Garcia Ramon durant el qual parlarà de la seva vida i del seu nou projecte televisiu, Wolfe.

Estrena la seva darrera sèrie, Wolfe, al Serielizados Fest. Què ens en pot explicar?

— Aquesta sèrie és molt diferent de la majoria de coses que he escrit. Està molt pensada per agradar als espectadors perquè està dissenyada com un cavall de Troia: aparentment sembla simplement una sèrie sobre forenses, però hi ha molt més, em guardo un 50% dels guions per explicar les meves coses. Intentem transmetre un sentit de la vida que els espectadors puguin reconèixer. No m'interessen gens les sèries que són cridaneres o que demostren els seus grans pressupostos. Per a mi sempre es tracta de mostrar les entranyes d'allò que estic explicant.

Ha explicat que pateix un trastorn bipolar i que alguns dels episodis maníacs que viu el protagonista de Wolfe, un metge forense, s'assemblen als seus. Quant de la seva vida personal posa a les sèries?

— A Shameless n'hi vaig posar moltíssimes, de coses personals, perquè, al final, parlo de la meva família. Amb Wolfe és el mateix, però no només es tracta del protagonista sinó de tots els personatges. M'agrada posar part de mi en tots els personatges, fins i tot el més petit, perquè l'audiència identifiqui que han estat escrits per mi. No és una qüestió de vanitat, és perquè quan ho faig funciona. No és un acte d'autoanàlisi perquè d'això ja n'he fet molt des dels 15 anys.

La salut mental s'ha convertit en una qüestió molt important a causa de la pandèmia. ¿Creu que la televisió té una responsabilitat a l'hora de conscienciar la societat sobre aquesta problemàtica?

— Sí, però ningú vol sentir a parlar de salut mental, així que no pots fer-ho d'una manera didàctica o alliçonadora. Els espectadors s'avorreixen, la meva família hauria sortit corrents, ells ni tan sols volien parlar dels meus problemes. És per això que en parlo a les sèries: els meus problemes no els vaig crear jo i la família en formaven part, així que, tot i voler esquivar-los, se'ls van trobar de cara amb la sèrie [riu]. A través de l'humor pots mostrar la profunditat de la desesperació per la qual passen moltes persones. És la manera més efectiva de comunicar-te amb la teva audiència, molt més que si dius "Mira, tinc moments eufòrics i moments molt baixos". A ningú li importa. Et diran "Ui, sí, quina gran cosa. Ves-te'n a pastar fang!" Actualment el trastorn és més manejable, però les pujades i baixades són difícils per dur una vida normal. Per a un escriptor és genial perquè, si no vols parlar amb ningú, simplement tanques la boca i et poses a escriure. És el que jo faig.

Paul Abbott

Escriure és molt important per a vostè.

— Sí, és l'únic que puc fer. He intentat tenir moltes altres feines, moltes de ridícules, però no les podia conservar. Però quan tens diferents projectes –ara estic treballant en quatre o cinc– és com començar de zero. En tots hi has de posar el màxim de tu mateix perquè, si no, quin sentit té escriure'ls?

Shameless va ser un gran èxit. Com es va plantejar la seva carrera després?

— Sent honest, al principi no volia escriure la sèrie. Em van convèncer per fer-ho perquè jo no deixava d'explicar històries sobre la meva família i sobre aquests nens que van sobreviure sense pares. La meva germana tenia 17 anys i estava embarassada i, la resta, sent menors d'edat no hauríem d'haver continuat vivint a casa. Em vaig passar la vida fugint de tot allò i pensava "Per què hauria de voler tornar a endinsar-m'hi, en allò?". Em van convèncer per fer un guió i vaig pensar que el faria i així callarien. Però la veritat és que em va agradar molt escriure'l perquè vaig trobar una manera de dir coses. A través de l'art i sense fer-ho de mala manera vaig trobar una forma d'explicar coses i problemes de la meva família, de posar en boca dels personatges coses que havien dit sense ser totalment fidel, tot i que tots els meus familiars s'hi acabaven reconeixent. No m'agraden les baralles ni els conflictes i, per això, la figura del cavall de Troia és la meva preferida a l'hora descriure, perquè pots treure tots els problemes per la porta del darrere.

Va participar en l'adaptació americana de la sèrie .

— Sí, molt al principi. Als Estats Units no tenen un sistema sanitari públic o prestacions socials de les quals es puguin aprofitar. Així que la sèrie tenia un subtext completament diferent, s'havia de reinventar i ells [els responsables de la Shameless nord-americana] van aconseguir capgirar-la, jo no tenia energia per fer-ho. El primer guió, però, van aconseguir que fos gairebé idèntic [al de la versió anglesa] i a mi em va agradar molt. Quan vaig escriure el guió de la versió original tenia molta pressió per tot el que hi havia posat, tota la porqueria. Però a la premsa li va agradar moltíssim, als espectadors també, fins i tot a la meva família li va agradar, amb excepció del meu pare. Es va reconèixer i la seva queixa va ser: "Quan he portat els cabells llargs, jo?" I jo pensava "Vaja, ens vas abandonar i creus que el crim és portar els cabells llargs".

La sèrie, al final, parla de família, pobresa i classe treballadora, tant a Anglaterra com als Estats Units.

És el mateix a tot arreu, és universal. Hi ha classes socials a tot arreu, és dictat per la natura.

stats