Begoña Alberdi: "Somric i estic operativa, però només he arraconat les peces del naufragi"

BarcelonaEl Sense ficció estrena aquest dimarts La diva i la vida, un documental colpidor sobre la soprano Begoña Alberdi. La cantant, amb més de trenta anys sobre els escenaris, es va fer cèlebre arreu del món durant el confinament, pels recitals que oferia cada vespre al seu interior d’illa. Però la mort sobtada de l’amor de la seva vida la va sumir en un procés depressiu greu. La peça examina la biografia d’Alberdi, farcida de contratemps i moments duríssims. Firmada per Albert Elfa i Ricard Belis, suposa el comiat d’Elfa de la Corporació per jubilació, després de tota una carrera dedicada als reportatges i de centenars de cròniques internacionals des de les corresponsalies de Washington, Jerusalem o Brussel·les.

El clixé de diva de l’òpera les dibuixa com un mascaró de proa d’un vaixell, d’una sola peça i impertorbables. Però tu has volgut explicar la teva història personal, que és duríssima.

— Dins de cada diva, hi ha dos personatges. Jo, de fet, parlo d’avatar, perquè diva m’incomoda una mica: està associada a algú arrogant, capriciós, intocable. Jo no soc així. Diva ve de deessa i potser sí que quan cantes àries d’una dificultat extrema et converteixes en una persona especial que ha tocat l’Olimp. Però una diva no viu a l’escenari les vint-i-quatre hores. Anem als súpers, també! És molt sa mantenir la part personal a banda i presentar-se amb un avatar. No és tant un personatge com un alter ego teu, que és capaç de sortir a l’escenari en el pitjor moment personal.

Què et va animar, però, a obrir-te en canal davant les càmeres?

— Faig el documental perquè serà reparador. Molta gent només veu la diva, però al darrere hi ha una persona que ha patit molt. I perquè, per a mi, el més valuós és no haver-me convertit en una mala persona. Jo no repetiré patrons.

¿Rememorar els inicis per a la càmera t’ha fet reavaluar la teva infantesa i joventut?

— No, les tinc molt ben col·locades a lloc. En el seu moment ja vaig assumir que tot el que em va passar... va passar i prou, sense cap raó, sense que jo ho provoqués. A alguns la vida els dona passar gana, a mi em va tocar això. Si tries qualsevol persona, segur que té una història. Però és cert que la meva té un punt de crueltat que potser no tenen altres. I té la cosa aquesta de la nena que volia ser cantant d’òpera quan, a col·legi, totes volien ser princeses.

Repassem: abusos patits de petita, presencies la mort de la mare per alcoholisme, arribes a una família que no et desitjava, humiliacions com fer-te menjar a quatre grapes a terra com una gossa, les pallisses del tiet policia... Com vas resistir tantes hòsties, metafòriques i literals?

— No t'ho sabria dir... És que no hi havia opció. Arribaves a casa i era una incògnita cada dia. Si estaria de bon humor, de mal humor, si es giraria en tres segons... Reps tantes pilotes per tot arreu, i trigues tant a entendre què ha passat, que no et pots bellugar.

Fins que un dia baixes a llençar les escombraries i no tornes.

— Aquell dia la pallissa havia estat bastant més forta del normal. La meva tia em va manar de baixar les escombraries i, quan vaig girar-me per tornar a casa, vaig sentir una veu que deia: “No tornis, pitjor no serà”. Una de les eines que utilitzava la meva tia era dir-me coses com “Fora d’aquí ningú t’estimarà”, “No serveixes per a res”, “Qui et donarà menjar”... Després de tretze anys, t’ho acabes creient.

On vas dormir aquella nit?

— Vaig començar a caminar, caminar i caminar. Quan me'n vaig adonar, ja no sabia on era, perquè no coneixia Barcelona, així que vaig entrar en un portal. Anava vestida amb un uniforme de quan anava al col·legi, perquè era l’única roba que m’havien comprat, així que no devia semblar perillosa. Van ser tres nits i al quart dia, no sabia què fer: no podia tornar perquè em matarien, no tenia DNI perquè no me l’havien fet... amb 23 anys! Des dels deu anys que m’havien fet fregar terres i netejar així que vaig mirar els classificats per si buscaven algú. I vaig trobar feina a Sarrià, com a interna. La meva família no em van ni buscar. De fet, l’endemà mateix de marxar em van esborrar del conservatori.

Vas poder completar la carrera?

— Només fa set anys! Volia muntar l’escola i necessitava la titulació. Quan em van veure, van quedar parats. “Ja sé que hauré d’estar amb gent que han estat alumnes meus, o nois de dinou anys”, els vaig dir. Tant m’era: tenia clar quin era el meu paper.

Vas treure bona nota, espero!

— No em van fer cantar! Els professors fugien de mi. “Jo a tu què t’he de fer cantar? Et poso un deu i apa”. Per a mi va ser tancar un cercle.

Estàs tres dècades sobre els escenaris. Quin va ser el moment més dolç?

— Fer un concert amb la Caballé al Liceu: la meva referent i jo al Liceu, no podia demanar més.

Dona en un món d’homes.

— Bé, en aquest món nostre les dones tenen el seu paper i els homes també: un home no pot fer de dona, etcètera.

Però directores, poques. El poder és masculí.

— Sí, sí, absolutament. El de l’orquestra és un món d’homes encara que els solistes necessiten una Butterfly. Però jo no m’he sentit tan discriminada per ser dona com per ser grassa, per no tenir padrins, per no tenir uns cognoms determinats... o per no haver passat per certes habitacions d’hotel.

Plácido Domingo et va tirar el guant...

— ...i jo no el vaig recollir.

Mai t’ha recat aquesta decisió? Allò de pensar que potser la teva carrera hauria pogut ser diferent...

— Mai, mai. Jo no podria mirar-me al mirall, i aquí la cosa va de valors. A mi em sembla estupend qui hagi triat aquest camí, però no és el meu. Amb perdó i negaré haver-ho dit: si m’hagués agradat me l’hauria fet, però sense negoci pel mig. Ara, saber que estic entrant en un teatre perquè me n'he anat al llit amb un senyor i no perquè canto bé... no ho podria suportar.

Vas acabar interpretant la Caballé fent d’actriu a Els Joglars. Com va anar allò?

— Entro a Joglars una mica abans que es cremi el Liceu. Estava a Madrid i vaig venir al Lliure a fer l’audició. Quan el Boadella em va veure, se li va il·luminar la mirada. I quan va veure que cantava bé i que tenia la veu d’ella... ja va estar fet. Una escena a Ubú president consistia a fer-la tenir sexe amb Pujol, amb la Moreneta al darrere i tots els símbols i l’escàndol. Jo vaig dir: no, jo no vull fer res que ofengui aquesta persona que admiro. Si tu la detestes és el teu problema: li escrius una carta. Després de passar per aquesta companyia, jo seguiré cantant. Al final, l’escena va quedar molt moderada: jo el tenia en braços i li cantava una cançó de bressol.

Mantens el contacte amb Joglars?

— Amb una persona, només. Perquè els altres... tela.

En quin sentit?

— Era un lobi molt tancat i entre ells s’odiaven. Hi havia un mascle alfa, el Ramon Fontserè, que creia ser l’alter ego del Boadella, el rei del mambo. Quan vaig arribar jo va agafar un atac de gelosia a mort perquè Boadella adorava l’òpera. Mentre assajàvem, molt bé. Però de gira... em deixaven plantada als aeroports. Tot era de pati de col·legi. Agafaven un taxi i em deixaven plantada al carrer, amb les maletes. Tot el que no fos de la funció... contacte zero. I jo vaig pensar: "Carinyo, venint d’on vinc m’importes un rave!" Aprofitava per fer turisme i anar a les biblioteques. Em conec totes les d’Espanya! Ell és molt bon actor, esclar, però jo tenia més èxit que ell perquè, quan cantes, tot es transforma i tot ho omples. Em volia fer la vida impossible, però no ho va aconseguir.

La mort del teu home desencadena un procés depressiu amb pensaments suïcides. ¿Tot el que havies superat de nena no va ser suficient per superar aquella nova adversitat?

— Durant tota la meva vida, el leitmotiv era la música, l’òpera. Era el meu raïl. Fins que apareix l’Albert i trobo una persona que em dona el carinyo i comprensió que no vaig tenir de petita. Era la persona amiga, companya, amant i fins i tot col·laborador, perquè em portava les xarxes socials... Ens estimàvem d’una manera total. Oxitocina pura. Esclar, quan puges a un estadi tan alt de felicitat, i allò es talla en disset segons perquè es mor als teus braços, tot s’ensorra. Es fa el buit. Recordo abraçar-lo i notar-lo fred, però que encara era ell, era la seva textura. Encara no ho he encaixat. Tots els projectes, il·lusions... Allò de pensar que per fi l’univers em tornava tota la merda que havia menjat... doncs no.

I ara estàs bé?

— No, però ho faig veure [riu].

Fer-ho veure ajuda d’alguna manera?

— Sí, una mica. Al final, una medicació nova m’ha fet revifar. I ara l’avatar és el personal. Ha estat interessant. La gent pensa que ja està, perquè somric i estic operativa, però només he arraconat les peces del naufragi. Em trobo millor físicament, perquè prenia una medicina que m’estava matant. Ara, ¿he acceptat que ha marxat i no vindrà mai? No. ¿Estic enfadada amb la vida? Moltíssim.

"La música em va deixar", expliques al documental. Ha tornat ja?

— Ha tornat i ho va fer en el concert de Santa Maria del Mar. Aquell dia devia haver-hi un vòrtex a l’univers perquè vaig rebre una quantitat brutal d’energia. Ve d’ell? Ni idea. Però allò no era d’aquest món.

En el moment de deixar anar l’última nota del concert, com et vas sentir?

— Vaig pensar: “He tornat”. L’Alberdi cantant, eh? Feia dos anys que no cantava, vaig triar àries difícils, un concert d’hora i mitja, les càmeres de TV3... patia perquè les expectatives eren altes. Sempre ets professional, però, de tant en tant, hi ha un dia que cantes i et sents tocada pels déus. A Santa Maria del Mar va ser així.

Potser l’Alberdi artista ha d’arrossegar ara l’Alberdi persona?

— El temps ho dirà.