La sospitosa veu en off del 23-F
La plataforma Movistar+ ha aprofitat la commemoració dels 50 anys de la mort de Franco per estrenar la minisèrie de quatre capítols Anatomía de un instante, basada en l’obra de Javier Cercas. És una dissecció del cop d’estat del 23-F a partir del moment que Tejero irromp al Congrés i tres homes es mantenen ferms malgrat els trets: Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo. Aquest és l’instant que la sèrie subratlla com a “enigmàtic” i que desencadenarà tot el que veurem.
El fet que existeixin unes imatges televisives que, gairebé per atzar, van captar aquell moment ha convertit el cop d’estat en una realitat molt més sòlida i tangible per als ciutadans. Si aquella irrupció amb el “¡Quieto todo el mundo!”, els trets i els diputats ajupint-se sota els escons no s’hagués enregistrat, no n’hi hagués una prova audiovisual, el cop d’estat segurament hauria esdevingut, amb els anys, uns fets més inconcrets per als espanyols. La sèrie Anatomía de un instante és una recreació dels fets, i en cap moment incorpora les imatges reals. Això amara la producció d’una certa ambició documental. La narrativa fuig, per tant, de la llicència dels salts entre “allò real” i “allò recreat”. Fa del seu relat gairebé la veritat absoluta dels fets. Hi contribueix clarament una veu en off d’un narrador omniscient que té una presència excessiva i invasiva. Aquesta veu té tant protagonisme que obliga l’espectador a preguntar-se d’on prové, qui és que té tanta ascendència sobre el relat. És una veu que sobrepassa el seu paper de fil conductor. És una veu que opina, que sap més que els mateixos personatges, que els llegeix la ment, fins i tot quan el seu pensament és contradictori amb els seus actes. És una veu que s’anticipa fins i tot al que passarà més endavant. Aquesta veu adopta, si li convé, una actitud irònica o sarcàstica davant les reaccions, i s’atreveix, des d’una peculiar subjectivitat, a jutjar i valorar les accions i decisions en uns termes que podrien ser discutits en una bona classe d’història. La veu en off té el rol d’unes notes a peu de pàgina que, a més, esdevenen feixugament literàries. L’adaptació de l’obra de Cercas no acaba de saber-se acomodar al llenguatge televisiu, depèn massa del text original. L’ambientació, la factura visual de tonalitats militars i les interpretacions d’Álvaro Morte, Manuel Solo, Eduard Fernández, Miki Esparbé i la resta de l’elenc són magnífiques. La història es limita als despatxos i les altes esferes i queda despullada d’un context social que mostri el país i la seva gent, i això resulta una mica inquietant. Anatomía de un instante us agradarà si sentiu curiositat per la història, ja que contribueix a ordenar i entendre la complexitat dels fets i, sobretot, serveix per veure la cura de la Transició amb un règim dictatorial que ha contaminat les dècades posteriors. Però l’excessiva dominància de la veu en off sembla tan interessada a fixar un relat concret i definitiu sobre la Transició, fins i tot amb una èpica i una idealització dels protagonistes, que s’acaba fent molt sospitosa.
