Un 'thriller' que no parla com els altres
No és habitual que una sèrie, més enllà de narrar una història, plantegi un repte a l’espectador sobre les convencions que utilitza per explicar-nos-la. És el cas de Reunion, una ficció magnífica de la BBC que trobareu a Filmin. Es tracta d’un thriller de cinc capítols que es desenvolupa en un context quotidià. Daniel Brennan, un pare de família sord, surt de la presó després d’haver complert la condemna per l’assassinat d’un bon amic seu, un professor que treballava per la inclusió de les persones sordes. Ningú sap les raons que el van abocar a aquesta situació tràgica. Brennan intentarà refer la relació amb la seva filla, però el rebuig de l’entorn el portarà a passar comptes amb un passat que el turmenta.
La singularitat de Reunion no es limita al què sinó que també tracta el com. Bona part de l’elenc són actors i actrius amb sordesa que es comuniquen a través de la llengua de signes britànica. Molts dels papers van ser reescrits o adaptats després del procés de càsting, i van crear una comunitat sorda des de la màxima naturalitat. Els actors i actrius oients van aprendre a signar per garantir la comunicació i la credibilitat de les escenes. El creador, director i guionista de la sèrie, William Mager, també és sord i, per tant, va crear una sèrie on això no fos una simple nota de diversitat ni tampoc allò que descriu els personatges. Tant l’equip creatiu com el tècnic eren bilingües per garantir que els matisos i totes les condicions comunicatives es tractaven des de la igualtat i no des de l’excepcionalitat.
La sèrie convida l’espectador a reflexionar sobre les múltiples formes d’exclusió que existeixen a l’hora de comunicar-nos. A les persones oients ens mostra la realitat i els obstacles de les persones sordes, i com això pot afectar la seva personalitat i les seves experiències vitals. A l’hora de veure la sèrie és important que, ni que sigui durant una estona, desactiveu els subtítols. Els rètols de la pantalla desvirtuen la producció tal com està pensada, perquè també tradueixen la llengua de signes i esborren el context comunicatiu que la ficció vol accentuar. Tot plegat obliga a reconfigurar aspectes com els enquadraments i el muntatge. Les composicions han de respectar la llengua de signes, incloent-hi les mans, la cara i el tors. I el muntatge no pot fragmentar les intervencions dels personatges com si fos llenguatge oral. La realització no força els personatges sords a adaptar-se als codis audiovisuals, sinó al revés. L’expressió facial i la gestualitat formen part del to i de l’emoció. I el silenci adquireix un valor nou i transformador. Pel que fa al so, es facilita que l’espectador comparteixi les circumstàncies i l’aïllament que afecten les persones sordes. Allò que no es veu, per exemple, tampoc se sent. Reunion és, sens dubte, una porta a la sensibilització i l’empatia amb la comunitat sorda, però sobretot, és una molt bona història per ella mateixa, que, sovint, és la millor eina per a la normalització, la inclusió i el respecte a la diversitat.
