Patrick Urbano: "Ens estem tornant més egoistes, més cruels i més despietats"

BarcelonaPatrick Urbano acaba d'estrenar I tu, què faries?, el programa de dilemes morals de La 2 Cat. El seu currículum, però, és més extens i polifacètic: està al capdavant del pòdcast de videojocs Tres vides, de 3Cat; és guionista d'En guàrdia, de Catalunya Ràdio; professor universitari, i director, creatiu i guionista de projectes audiovisuals a Mediapro. A la televisió el vam conèixer gràcies al programa Coolhunters, que feia paròdia dels caçadors de tendències i els influenciadors.

Com veus el món de la comunicació?

— Moltes vegades la gent pensa "Hòstia!, el periodisme és corrupte" o "El periodisme no diu la veritat". La veritat és que el periodisme serà servicial en la mesura que sigui precari. Si tu tens una nòmina de treballadors protegits i ben pagats és molt més probable que diguin les coses com són i no pas com els toca dir-les perquè ningú els toqui el crostó.

Com arribes a l'I tu, què faries?

— Em ve a buscar la productora Crisàlide i la revista Valors, i el que em proposen és fer un programa sobre dilemes ètics vinculats a l'actualitat. Vivim en un moment que estem molt polaritzats. Les xarxes socials tenen gran part, suposo, de culpa i responsabilitat en això. Moltes vegades són preguntes que podria fer el teu cunyat en una sobretaula, però no les responem com ho faria el teu cunyat, sinó com les respon un filòsof, un advocat, un economista o una persona especialista en aquest tema. Creiem que hi ha una sèrie de debats als quals hem de plantar cara i que hem de desmuntar una sèrie d'idees que fa uns anys que s'estan instaurant mediàticament.

¿Creus que donaries moltes respostes polèmiques en els dilemes que tu mateix planteges, o serien respostes més neutres?

— A mi em costa molt enfrontar-me als dilemes perquè moltes vegades creiem que tenim una resposta molt clara per a les coses i ens adonem que no, que el món és molt més complex. La gran tragèdia, moltes vegades, és que tu creus que estàs fent bé fent una cosa, però t'has de preguntar si l'altra persona pateix. És un programa que és perillós perquè qualsevol pregunta fora de context pot suposar un problema i un linxament. Ens estem tornant més egoistes, més cruels, més despietats.

Et plantejo un dilema. Només pots triar una d'aquestes tres disciplines, les altres dues desapareixen: arts marcials, videojocs o història.

— Jo em quedaria amb la història. Tinc la sort de poder ser guionista d'un dels millors programes que estan en actiu i que existeixen des de fa molts anys, que és l'En guàrdia, de Catalunya Ràdio, presentat per l'Enric Calpena. Podrem tirar endavant sense jugar a videojocs i sense practicar arts marcials, però serà molt complicat que anem cap a un futur si no entenem molt bé la història, si no comprenem molt bé d'on venim i cap a on anem.

I com veus el moment actual?

— Crec que ara estem a punt de decidir entre el que està bé i el que és còmode. Crec que és una etapa en què la societat, tal com la coneixem, només es mantindrà o anirà a millor si som capaços de pensar en tot el col·lectiu de persones que en formen part. Si continuem amb aquesta tendència propugnada per l'extrema dreta de ser despietats amb els que ho estan passant malament, amb els que no en tenen prou per viure... si continuem per aquest camí, serem recordats d'una manera que no ens agradarà en un futur.

¿Creus que és necessària la ultradreta perquè l’esquerra s’aixequi?

— Crec que la ultradreta no és necessària per a res. La ultradreta el que fa és apropiar-se dels instints més baixos de l'ésser humà, que tots tenim, com són la por, la fúria, l'egoisme. I el seu discurs és "No n'hi ha per a tots". Una societat s'ha de poder mirar en un mirall i sentir-se orgullosa de qui és, i l'extrema dreta és incompatible amb això i no treballa pel conjunt de la població, treballa perquè una elit concreta o un grup concret de gent mantingui els seus privilegis. S'aprofita precisament d'una cosa que tots tenim, el que el Quimi Portet en diu "una bèstia dintre meu". S'aprofita d'aquesta bèstia, li dona menjar, l'agita, l'esperona i aquí és on podem caure.

Sembla que ho està aconseguint una mica.

— No soc tan catastrofista. El que és complicat en un moment de tensió com el que vivim és tenir el cap fred i analitzar les situacions amb calma i comprendre per què intenten encendre't, per què intenten fer que odiïs l'immigrant, per què et fan creure que no tens cap mena de responsabilitat amb la gent que no arriba a final de mes. I el que fa és molt pervers, perquè el que acabem fent a vegades és pensar que precisament el poderós i el que està bé és la persona que hem de cuidar, perquè jo crec que tenim una part d'aspiració.

Tornant als videojocs, una altra de les teves passions, com seria un joc fet per tu?

— A mi m'agradaria molt fer un videojoc de gestionar ciutats i pobles de Catalunya, com un simulador d'alcalde, saps? Amb totes les dificultats i les complexitats que suposa per comprendre molt bé com funciona un poble o una ciutat, i que això servís d'alguna forma per ensenyar conceptes com economia, demografia, urbanisme...

La teva altra afició, les arts marcials, per què? Molta gent pensa que és un esport per a persones violentes.

— Dintre del món de les arts marcials, m'he trobat la gent menys violenta del món. Esclar que hi ha gent violenta que està allà ficada, però on jo em moc, no. Les arts marcials el que et donen és un gran respecte pels altres, empatia cap als altres, però també una sensació de seguretat cap a tu mateix de saber que, en un moment donat, tens la capacitat d'enfrontar-te a una situació de conflicte. Però jo soc una persona que rebutjo totalment la violència al carrer i em sembla menyspreable la gent que fa mal als altres.

És una manera de desconnectar, imagino.

— Jo tinc un sac penjat a casa i és una forma de desconnectar molt bona que recomano a molta gent.

Fas moltes coses: guionista, professor, presentador, director, creador de nous formats a Mediapro Studio, i a més tens 3 fills i també tens aficions i vida social. Com ho compagines?

— He trobat una forma d'administrar-me el temps molt precisa que m'ha costat molts anys. El que no robo mai és temps a la meva família, això és el que em sembla més important. Perquè al final, a la feina em podrà substituir qui sigui, però a casa ets insubstituïble.

Com és el Patrick de la feina?

— A la feina soc una persona molt entusiasta. M'engresca molt engegar projectes i gaudeixo molt de la relació amb la gent, de veure que tenen necessitat d'un programa o d'un projecte i ajudar-los a desenvolupar-lo.

I el de casa?

— És molt bona pregunta. A casa, crec que em definiria com... Jo crec que com una persona feliç.

Bona resposta. Ja és difícil respondre "feliç".

— És molt difícil, sí, sí. I tant. I jo no estava programat per a això; l'educació que vaig tenir, com suposo que vam tenir molts homes, especialment, és la de proveir i aportar diners a casa, i no parar mai per casa, i jo això és una vida que no vull. Però m'ha costat també anys, eh? No ha sigut fàcil adonar-me que la prioritat està a casa, no està a la feina.

En els teus programes sempre hi ha un toc d'humor. Què és l'última cosa que t'ha fet pixar de riure i quan va ser?

— Els monòlegs del Xavi Daura. Em sembla increïble, em fa moltíssima gràcia. Em sembla d’un altre món. 

I el que no et fa riure gens?

— A mi no em fa gaire gràcia la gent que es riu dels altres, gratuïtament. No em fa gràcia, suposo, potser per l'edat. Però jo tinc molt respecte sempre, tinc un respecte absolut per la gent que puja a un escenari. Perquè, per començar, ell ha tingut la valentia de fer-ho i nosaltres no.

És complicat fer riure? 

— Sí, jo crec que és molt complicat fer riure. Fer riure et fa sentir útil. Sempre m'ha agradat molt fer esquetxos. Ho fèiem molt amb el Serapi Soler, a Coolhunters. Respecto molt la gent que es dedica a fer humor perquè em sembla una cosa molt complicada.

I com et veus d'aquí deu anys? 

— M'encantaria que d'aquí deu anys tingués la mateixa vida que tinc ara. Tinc una vida en què no em puc queixar de res, per sort. I de tant en tant donar alguna classe i poder explicar a uns pobres xavals les meves xapes i poder ajudar-los.

He vist la teva afició pels tiradors i m'ha sobtat. Per què t'agraden?

— És una cosa que he volgut transmetre molt als meus fills. La primera funció que tenen els pares i les mares amb uns fills és cuidar-los, això és el primer. I el segon, ensenyar-los què és el carrer i què és el bosc, des del meu punt de vista. El carrer, és inevitable que el vegin, si ets d'una ciutat com soc jo. Aleshores, tant jo com la meva dona fem coses com aquestes, fer tiradors, o coses així. Em sembla que els videojocs estan molt bé, però els jocs de pals i pedres són millors.

Per acabar, quins projectes podrem veure?

— Sempre estic preparant nous programes i noves històries, és la meva feina, sigui davant o darrere de la càmera. Especialment, n'hi ha un que és un videojoc, que estic treballant amb 3Cat, que és una cosa que em fa molta il·lusió, perquè crec que és un gran vehicle per explicar històries i per arribar també a un públic més jove.