01/10/2022

Totes aquelles cançons

3 min
Àngel Casas no repetirà com a director  de Barcelona TV

L’Àngel Casas era un crític musical de referència a l'època de la prehistòria de la Nova Cançó i del rock que importava Gay Mercader. La seva carrera va començar per la música, i la música el va reconsagrar, quan va dirigir la revista especialitzada Vibraciones i després amb el Musical Exprés a la televisió, que ja se’l va quedar a partir de les seves múltiples prestacions audiovisuals, amb aquell Àngel Casas Show que va batre rècords d’audiència demostrant que es podia arribar a un públic massiu sense prendre'l per imbècil.

Inscriu-te a la newsletter series Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Els anys que fèiem de crítics, ell al Mundo Diario i jo al Diari de Barcelona, coincidíem a tots els concerts i tancàvem el Zeleste “just abans de laudes”, quan els artistes se’ns confessaven en la forma laica de l’off the record. Aquella trompa amb en Leonard Cohen... Uf. Però fèiem més coses: vam aconseguir reobrir el Palau de la Música quan el van tancar a qualsevol expressió que no fos la clàssica. Vam fer un manifest que ens va corregir Salvador Espriu, vam fer un míting al Conservatori i el riu va tornar a la llera que mai no s’hauria d’haver desbordat.

Ens vam retrobar quan vam pensar el programa de memòria històrica Temps era temps, i em va fitxar de guionista, amb els inicis brillants de Mònica Terribas de subdirectora. A vegades, ens emocionàvem tots, com quan vam aplegar al plató tres lluitadors antifranquistes de diferents colors polítics, units pel respecte mutu perenne que es tenen els que van rebre les tortures més bèsties: Miguel Núñez, Jordi Carbonell, Jordi Dagà. Després d’allò va retornar als orígens al costat de l’altre primus inter pares, Jordi Garcia Soler, amb Totes aquelles cançons, també a TV3. En Casas escoltava, els programes es debatien, tothom aportava idees prèviament treballades, i, al final conclusiu, posava el seu toc de visió en tres dimensions i de comunicador genial que es menjava la càmera, com diuen a l’argot.

Quan ja érem grans per tancar el Zeleste, els recitals de Cançó minvaven i el rock ja no era el nostre, fins i tot vam donar a tot allò una visió acadèmica. Per iniciativa d’Antoni Segura, catedràtic d’història contemporània de la UB, vam fer una sessió, titulada La Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els joves de la Transició, ara editada per les publicacions de la Universitat.

A la primavera, en Segura, cosí germà d’en Casas, i jo, amic de tots dos, vam evocar aquella gosadia vingt ans après emparada en la llibertat de càtedra. Vam passar la tarda fins a la posta de sol, una llum que li encantava. Anàvem d’un tema a l’altre. Gràcies a l’Àngel vaig conèixer Maria Schneider, la vam recordar arran del meu article sobre ella a la sèrie Ladies & Gentlemen, a l’Ara Diumenge. I, amb aquell sentit de l’humor tan lúcid, explicava les males passades que li havia fet la salut sense fer-se el màrtir; tot el contrari, mirant sempre endavant i sense buscar notorietat a partir de la desgràcia. La seva dona, l’Olga, ens va deixar, aprofitava per fer recados quan hi havia algú amb ell, que pilotava una cadira de rodes supersònica. Ell, l’Àngel, va aprofitar que ella no hi era per evocar emocionat com vivia gràcies al fet que l’Olga li havia donat un ronyó, i per dir-nos com se l’estimava.

stats