Joan Donovan: “Tots els investigadors de la desinformació als Estats Units hem perdut la feina per pressions”

BarcelonaEls més veterans de Harvard l'alertaven: vigila, que et mous per terreny relliscós. Però Joan Donovan seguia liderant una recerca universitària que volia aprofundir en els secrets revelats de Facebook arran d'una gran filtració de documents. Finalment, després que els Zuckerberg donessin 500 milions d'euros a aquesta institució americana, els seus superiors li comunicaven que s'acabava el projecte. L'ARA entrevista aquesta acadèmica, que va visitar Barcelona en el marc d'unes xerrades del Cidob sobre l'erosió de les democràcies.

Quan es va adonar que no podria conservar la seva feina a Harvard?

— Hi havia molts presagis, perquè jo no faig recerca convencional: estudio coses que fan por, com ara l’ús de la violència política. Per tant, sempre m’acompanyava un punt d’incomoditat derivat de fer això justament a Harvard i, específicament, a la Harvard Kennedy School. Al final, aquesta universitat funciona com una marca i com un banc, i això passa per sobre de l’excel·lència acadèmica. Investigar el poder de les empreses tecnològiques i com impacten en la democràcia em feia ser permanentment a només una trucada de distància d’un donant, d’un benefactor o d’un antic alumne per començar a tenir problemes, ja que altres investigadors també havien estat acomiadats o obligats a abandonar la seva recerca.

Però tot es va precipitar quan va rebre els 22.000 documents de Facebook de l’alertadora Frances Haugen i va decidir publicar-los en la seva integritat perquè tothom pogués capbussar-s’hi.

— Eren els documents més importants sobre la història d'internet que mai podríem veure. Mostraven clarament que Facebook sabia que estaven fent màrqueting dirigit a nens. Que sabia que alguns dels seus algoritmes estaven radicalitzant la gent. O que coneixia l’existència d’organitzacions a la seva plataforma que incitaven l'odi i la violència. Quan a la universitat van descobrir els meus plans, em van retirar el permís per contractar gent, tot i que tenia milions de dòlars al banc pendents d’assignar. De fet, volien que em desfés d'algunes persones. No hi havia una lògica gaire clara del que estava passant i em van deixar setmanes, mesos, en els llimbs, sense resoldre les qüestions administratives.

I va arribar un dia que va caure la notícia fatal.

— Va ser a finals del 2022. Els meus superiors em van informar que aturarien el projecte. Volien que no ho expliqués a ningú i que, si entrava al mercat laboral, tampoc no expliqués el que estava passant a Harvard. Aquesta supressió del meu discurs em van empènyer a convertir-me jo mateixa en una alertadora.

Va tenir problemes per trobar una nova feina?

— Els hauria tingut si m'hagués quedat en silenci. ¿Com podia buscar feina sense explicar que si en buscava era arran del que m’estava trobant? Així que vaig explicar-ho a persones de diferents universitats amb capacitat de contractació de personal. A partir d’aquí, la notícia del meu cas es va filtrar: primer al diari del campus de la Universitat de Boston, i després el Washington Post la va recollir i amplificar. Vaig estar de sort, perquè això va generar-me una allau de trucades i sol·licituds de reunions en diverses universitats.

Harvard diu que no la van acomiadar sinó que li van oferir un lloc com a lectora, i neguen cap connexió entre la donació de 500 milions de dòlars efectuada pel matrimoni Zuckerberg i la cancel·lació de la seva recerca.

— Jo tenia contracte fins al desembre del 2024. Suposo que podríem discutir sobre el significat precís de la paraula acomiadada, però ells van acabar el contracte més d’un any abans del que tocava, així que, per a qualsevol persona de classe treballadora, això vol dir que estàs acomiadada. I sobre la donació... Mai admetran cap connexió. Així és com funciona el seu negoci. [Se li humitegen els ulls i se li estronca la parla].

Podem abordar-ho després, si necessita calmar-se.

— No, no. Em sap greu, m'emociono quan ho recordo. El degà de la meva facultat era el mentor com a graduada de Sheryl Sandberg. I, quatre dies abans que em fes fora, la revista People el va fotografiar al seu casament. Jo no sabia que havien tingut una relació tan propera. En tot cas, la decepció més gran va ser que jo tenia molts treballadors. Si l'afectada hagués estat només jo, hauria dimitit a l’acte, però hi havia diversa gent allà que m’importava, i no volia que es quedessin sense feina: per això vaig quedar-me tant de temps.

El panorama que dibuixa el seu relat és ben sinistre.

— Tots els investigadors de la desinformació als Estats Units hem perdut la feina o el finançament per pressions. En algun cas, pressió del govern o del Congrés. En d'altres, pressió de les tecnològiques si els resultats de les recerques no casaven amb els seus interessos corporatius. I, aleshores, els seus agents de premsa ens han posat en el punt de mira. Hi ha laboratoris sencers a Stanford que han hagut de tancar, per exemple. La recerca en desinformació ha estat desactivada sistemàticament per les grans empreses, de bracet amb el govern, especialment des que Musk va comprar X. Recordem tots aquells correus electrònics que va trametre al govern, totalment descontextualitzats, per fer veure que els meus col·legues eren agents del deep state. I només són geeks. És un moment espantós. Ja ningú vol fer recerca en desinformació. I n’hi ha que han deixat la universitat del tot.

Què estaven comprant realment els Zuckerberg, doncs, quan van donar 500 milions de dòlars a Harvard?

— Bé, Harvard també va invertir 500 milions de dòlars a Meta, més o menys al mateix temps. Cal preguntar-se quin és el quid pro quo. Si no hagués investigat Meta, no haurien començat els meus problemes a Harvard, perquè fins aquell moment m'havien portat a parlar amb els donants i en reunions d'alt nivell com a exemple del millor que Harvard pot oferir. De fet, fins i tot després de dir que tancaven el programa em van fer pujar a l'escenari per recaptar diners davant d'un munt de donants internacionals. I jo pensava: “Això és ridícul. Em demanen que parli de com és de fantàstic fer recerca a Harvard i de quanta llibertat acadèmica tinc mentre m’empenyen perquè marxi”. Vaig tenir molta dissonància cognitiva.

Harvard recentment s'ha plantat contra alguna de les demandes de Trump, i això ha desfermat una forta pressió contra la universitat. Creu que estan tastant la seva pròpia medicina?

— El que Harvard diu en públic poques vegades coincideix amb el que passa de veritat. Harvard es preocupa del seu prestigi, però no tinc cap dubte que aviat es veurà que la universitat ha acceptat diverses de les demandes. Ja han assumit, per exemple, que no hi hagi oficines de diversitat, equitat i inclusió. Tot això va més enllà del primer nivell de l’administració universitària. Cal recordar que Harvard és una corporació i que l’educació és només el seu producte.

A la vista del que li ha passat, com s'haurien de regular les xarxes socials?

— Hem de preguntar-nos què són, en essència, les xarxes socials. I tenir en compte que, independentment del seu nom, són els nostres sistemes de publicitat. Amb el que guanyen diners és amb la publicitat. És el seu producte. Els usuaris són a la plataforma només per poder fer publicitat gratuïta: publiques una foto de la festa d'aniversari del teu fill i no ho consideres publicitat, però és exactament el mateix mecanisme pel qual els anunciants arriben a la gent. I aquest intercanvi està impulsat pels algoritmes en funció de la quantitat de diners que pagues. Per tant, si les reguléssim pel que són realment, hauria d'haver-hi molta més autorització. Saber qui són els seus clients. I verificar les identitats.

Els que defensen l’anonimat diuen que garanteix la llibertat d’expressió.

— Aquest argument em sembla sempre una excusa, perquè si Facebook vol saber qui ets... ho descobrirà. La regulació hauria de protegir la gent de l’ús maliciós de les seves dades per part d’aquestes corporacions. Si les xarxes compleixen certs controls i equilibris, seran llocs més segurs en general.

No sembla que anem cap aquí. Fem aquesta entrevista l’endemà que el vicepresident J.D. Vance reconegués obertament que controlarien l’algoritme de TikTok.

— Sí, són una mica ximples quan no entenen què significa l’algoritme per als joves. No volen que se’ls forci a empassar-se un determinat contingut. Volen bones recomanacions i ser capaços d’entrenar l’algoritme perquè els doni el que desitgen. En el moment en què creguin que l’algoritme està controlat pel govern, una part important de la gent se’n desenganxarà. Però alguna gent, esclar, no se n’adonarà i pensarà: “Que estrany, estic rebent tot d’una molt contingut polític...!”

I després hi ha el problema de l’assetjament i l’odi.

— Les xarxes socials són com un McDonald’s a les 2 de la matinada: pots fer gairebé de tot sense que te n’expulsin. Pots entrar-hi borratxo, dir qualsevol bajanada... L'encarregat només surt quan realment comences a ser molest per als altres. És a dir, no és un espai lliure, sinó un espai corporatiu. De la mateixa manera que els parcs públics no són espais lliures. La gent romantitza aquesta idea d’internet com una plaça pública, i jo els dic: "Tu no vas a una plaça gaire sovint, oi?" No s’adonen que les places són espais en què hi ha vigilància i patrulla la policia.

¿Les xarxes han estat el viver dels polítics neoautoritaris que proliferen arreu?

— Només tenim uns deu anys d’aquesta història per analitzar, però és cert que no hi ha gaires polítics que siguin digital first i, en canvi, sí que veiem que figures de l’extrema dreta que es van fer un nom sent molt abrandades online han tendit a entrar en la política. I alguns fan bons resultats a les enquestes però després no els escullen, tot i que els seus fans són molt desacomplexats i es fan notar més del que representen numèricament.

Sobretot es fan notar amb les campanyes d’assetjament.

— El líder assenyala, la manada fa la resta. Ho hem vist ara amb Jimmy Kimmel. Ningú vol ser el guanyador del dia d’aquesta loteria tan sinistra. Jo vaig començar les protestes contra Tesla als Estats Units. N’estava tipa i tenia temps, així que vaig pensar que un dissabte agafaria i em manifestaria davant la seva seu. Aleshores el meu amic Alex Winter, que és documentalista i una celebritat, quan ho va saber em va dir que faria el mateix a la seva ciutat, i ho va penjar a les xarxes. En poques hores, hi havia un munt de persones dient que farien el mateix davant els concessionaris de Tesla de les seves ciutats. A Boston el primer dia devíem ser uns 50 i ja em va semblar un èxit, aquell 15 de febrer. Però la setmana següent ja érem 300 i l’altra 800.

És la cara amable de les xarxes, quan permeten organitzar-se i compartir interessos.

— Allò anava guanyant momentum perquè Musk anava fent més i més coses reprovables. Les protestes no passaven d’agafar unes pancartes i passejar per l’espai públic. Però algú podria haver pensat que érem terroristes, tal com Musk ens descrivia als seus missatges. Asseguraven que ens fundava George Soros... A veure, no és el primer cop que em trobo al mig d’una teoria conspirativa segons la qual jo soc una milionària o qualsevol altra bestiesa, quan la veritat és que visc una existència molt espartana com a acadèmica. Arran de les paraules de Musk, que té una audiència gegantina, i la dels seus acòlits vaig rebre de tot durant setmanes: amenaces de mort, trucades a qui em donava feina exigint que m’acomiadessin... Per sort, el meu cap entén la situació i, arran d’això de Harvard, tinc un perfil públic. Si no, segurament no tindria cap tipus de protecció.

Si estigués en una habitació a soles amb Mark Zuckerberg, què li demanaria?

— Fes un pas enrere. Crea una empresa que no sigui el reflex de les teves creences i el teu ego. Empodera d’una vegada les persones a qui els importa l'equitat dels sistemes de comunicació perquè s'hi impliquin més. Potser també li demanaria que expulsés els polítics de la seva plataforma perquè la gent corrent pugui sentir-se més relaxada sense la seva crispació. Li diria: Mark, gaudeix dels teus milers de milions de dòlars, però deixa de fer créixer aquesta màquina que, malauradament, s'ha tornat tan gran i difícil de manejar i està facilitant la incitació a l’odi i l’assetjament.

És una petició agosarada, aquesta d’expulsar els polítics.

— El dany final que fan les xarxes socials quan els polítics se n’apoderen és que reprimeixen la llibertat d'expressió. Jo no vull compartir plataforma amb J.D. Vance ni amb Joe Biden. És a dir, doneu-me una ració d’estat quan jo la vulgui. Però la idea que l'estat ha d'estar sempre actiu, sempre comunicant-se... Això ens ha portat a aquest punt en què el govern dels Estats Units es posa literalment a trolejar la població. Em sembla repugnant i horrible. Hem perdut la dignitat i la legitimitat a l'escenari global. I tot per poder afermar el poder a cop de mems d’internet. Quina bestiesa.