Tren de Còrdova: no voltors, però tampoc estruços
Els dies immediatament posteriors a una catàstrofe com la de l’últim accident ferroviari a Espanya són delicats. Encara prossegueixen les tasques de recerca de possibles víctimes mortals i sembla poc delicat començar a exigir responsabilitats. Però igual que hi ha mitjans als quals es noten les ganes de furgar en les explicacions per fer-ne derivar conseqüències polítiques –els voltors– també pot haver-hi estruços que amaguin voluntàriament el cap sota terra per no veure l'evidència que algun protocol ha fallat i deixar que el succés quedi enquadrat en el paradigma dels accidents inevitables diguem-ne inherents a l’aleatorietat de la vida. Ho dic perquè, al costat dels titulars quirúrgics i els fons de color negre per expressar el dol ja comencen a emergir enunciats com ara "Els investigadors analitzen com es va poder trencar la via en el quilòmetre 318,7 quan la renovació es va acabar el maig i el tren va ser revisat quatre dies abans" (Abc), "Els maquinistes van advertir del deteriorament del raïl i van demanar abaixar la velocitat en aquest corredor" (editorial de La Razón) o "Que la tragèdia es polititzi (bé)", article de David Jiménez Torres a El Mundo. En canvi, a El País, cap dels tres subtítols apunta a res que es pugui lligar a una negligència, un manteniment insuficient o la vella pràctica de mirar cap a l’altra banda quan t’avisen que una cosa no rutlla. Potser és involuntari, però la sospita és que ja estan fent contenció de danys.
Precisament per respecte a les víctimes –incloent-hi les que encara no s’han trobat– cal una investigació rigorosa i frontal de l’assumpte. I la premsa ha de liderar l’exigència. Hi haurà qui en traurà rèdit egoista –jo, de moment, no he detectat a la premsa impresa cap sortida de to clamorosa– però en aquest cas millor pecar de voltorisme que d’estrucitat.
