Tres motius per veure: 'Charada'

Barcelona1. Perquè és encertat que se la consideri "la millor pel·lícula de Hitchcock no feta per Hitchcock". Stanley Donen va saber barrejar thriller i comèdia romàntica amb encert. La música, els títols de crèdit, Cary Grant, escenes tenses en què es barreja humor, una persecució en la qual no importa tant què es persegueix (una herència) com el fet en si d'haver de córrer... Les comparacions van ser inevitables però, en aquest cas, el film no desmereixia el seu referent.

2. Perquè el personatge femení tenia molta grapa –lluny del clixé de noia més passiva que activa– tot i que va ser així de rebot. Cary Grant no volia fer la pel·lícula, perquè no li agradava aparèixer com un depredador sexual obsedit amb una noia 26 anys més jove que ell. El guionista va necessitar només una sola nit per convèncer-lo: canviarien els rols i seria la noia qui l'assetjaria amb les frases més directes. Ell va acceptar, tot i que, en acabat de rodar, va anunciar que ja no faria més de protagonista en films romàntics. De fet, a l'escena de la dutxa, ell no es treu la camisa justament per no fer evident que estava ja fregant els 60.

3. Perquè fa gràcia que, per un error absurd, sigui una pel·lícula de feliç domini públic. Els productors es van oblidar de posar, als títols de crèdit, la paraula "copyright", l'abreviació "copr." o el símbol de la "c" encerclada, així que, en el moment d'estrenar-se, va passar a ser lliure per a tothom. La qual cosa ha fet, per cert, que les edicions que corrin tinguin qualitats molts diverses. Així que, abans de comprar-la: alerta!