L'Angèlica, enfilada en una escala, busca un exemplar de diari a la rebotiga

El tresor de la premsa

Una botiga de Barcelona conserva diaris des del 1900 i els posa a la venda

L'Angèlica, enfilada en una escala, busca un exemplar de diari a la rebotiga / PERE TORDERA

La botiga passa completament desapercebuda quan hi passes pel davant. Sembla un petit comerç més dels molts que hi ha al carrer Joaquim Costa, al barri del Raval de Barcelona, malgrat que crida l'atenció que a l'aparador hi hagi portades de diaris i revistes de fa dècades, alguna cinta de casset i un disc de vinil. Quan hi entres, quedes garratibat. La rebotiga és un laberint de prestatgeries gegants de quinze lleixes d'alt que arriben fins al sostre. Totes estan plenes de diaris i revistes perfectament classificats per mesos i anys i protegits amb bosses de plàstic. "No sé quants n’hi haurà... ¿Tres-cents mil, quatre-cents mil?", calcula a ull una de les propietàries del comerç, Àgatha Costantini. Del que no té cap dubte és que la botiga és l'única d'Espanya amb tants exemplars de premsa i de dates tan remotes com el 1898. Un autèntic tresor.

A la Premsa d'Aquell Dia, així es diu el comerç, que també té el mèrit de continuar sobrevivint en els temps que corren i malgrat dedicar-se a vendre diaris –els de paper, els de tota la vida– en l'època de les noves tecnologies. El negoci el va obrir fa 26 anys Roberto Costantini, un italià que es va establir a Barcelona després d'enamorar-se i de casar-se amb una catalana i que ni de bon tros es dedicava a la premsa ni a vendre diaris. De fet, era agent comercial de peces de pell. Això sí, viatjava molt i tenia molta iniciativa, asseguren les seves filles, Àgatha i Angèlica Costantini, que ara s'encarreguen del negoci. I en un d'aquests viatges va anar a visitar un amic a Brussel·les i va descobrir una botiga que venia diaris antics. Li va agradar tant que va decidir importar la idea a Barcelona.

Recerca poble per poble

"Al principi vam pensar que era una idea de bomber més del meu pare", confessa l’Angèlica, que reconeix que inicialment no van fer gaire cas de l'ocurrència. Però el Roberto i la seva dona, Rosa Urue, van començar a anar a fires de productes antics i a posar cartells pels pobles dient que compraven diaris vells. I així, a poc a poc, van crear una enorme hemeroteca.

"Mai m'hauria imaginat que la gent guardés tants diaris", admet l’Angèlica, que assegura que han trobat de tot: des de col·leccionistes de diaris la família dels quals s'ha desfet dels exemplars un cop han mort fins a un pastor d'ovelles que comprava el diari cada dia i el guardava amb l'objectiu de llegir-los tots quan es jubilés però que mai ho va fer. O un seminari d'Oviedo que durant dècades va comprar l' Abc i La Vanguardia cada dia fins a acumular tal quantitat d'exemplars que l’Àgatha i l’Angèlica van haver de contractar una empresa de mudances per traslladar-los a Barcelona. Segons diuen, compren els diaris a pes. O més ben dit, els compraven, perquè ara ja no en volen més. No els en caben més a la botiga.

Un cop reben el carregament, continuen explicant, es tracta d'un treball de formiga: classificar els diaris i comprovar que estiguin en bon estat i no els faltin pàgines. De fet, també fan petites tasques de restauració: allisen les pàgines amb una planxa a alta temperatura i hi posen pegats de paper japonès tenyit de color marró amb cafè polvoritzat perquè no desentonin amb la resta de les pàgines groguenques del diari. D'aquesta manera, ara tenen autèntiques perles.

Autèntiques perles

Per exemple, un exemplar de La Nau del 14 d'abril del 1931 amb el titular "La proclamació de la República", que exhibeixen emmarcat en una paret de la botiga. O un altre de La Mañana del 2 d'abril del 1939 que destaca en portada amb grans lletres i amb una foto enorme de Franco "La guerra ha acabat".

"Durant la guerra, l' Abc publicava una edició per al bàndol nacional que feia des de Sevilla i una altra per al republicà que s'editava a Madrid", explica l’Angèlica enfilada dalt d'una escala descomunal a la rebotiga mentre busca algun d'aquests exemplars emblemàtics. Ni ella ni l’Àgatha es dedicaven abans a això de la premsa, però ara en són unes veritables expertes. També expliquen que el Diari de Barcelona és el més antic del continent europeu –"Es va començar a publicar el 1792"– o que als anys vint La Vanguardia publicava totes les esqueles a la portada perquè era amb el que es finançava.

"De 1962 a 1969", "de 1970 a 1975"... La rebotiga està plena de petits cartells que indiquen la classificació dels diaris per anys. El lloc és una mica claustrofòbic: no hi ha ni una sola finestra i poc més de mig metre separa una prestatgeria d'una altra. L’Angèlica treu un exemplar de l' Abc progressista del qual parlava –i, efectivament, a la seva capçalera el rotatiu es defineix com un "diari republicà d’esquerres"–, però també un de la revista Hola quan Grace Kelly va tornar al cinema o un altre de La Vanguardia quan l'home va arribar a la Lluna... Tots són originals i gairebé tots estan en venda.

De fet, l’Angèlica i l’Àgatha sobreviuen d'aquesta manera, venent diaris antics. "A la gent li fa gràcia tenir el diari original del dia que va néixer", declara l’Àgatha. Cada exemplar de diari té un preu de 44 euros –sigui de la data que sigui–, i de 30 el de revista. Encara que també hi ha preus especials si se n’adquireix més d'un. "Que què farem quan els venguem tots? Anar-nos-en al Carib", bromeja l’Àgatha. Creu, sincerament, que mai arribarà aquest dia.