Trump i Netanyahu són els pares
Em declaro a favor de la fantasia, de mantenir la il·lusió que encara hi ha lloc per al misteri en aquest univers newtonià i mecànic. Però potser l’espai per fer-ho i alimentar aquesta joiosa innocència infantil no són les portades de la premsa. Trump s’aferra a la idea que és un gran líder mundial capaç d’endreçar les guerres del planeta i intenta amb Palestina penjar-se, per fi, una medalla digna del màgic Andreu. I sorprenentment –o potser no tant– hi ha diaris que li segueixen el joc i aplaudeixen aquesta desfilada de carrosses discursives delirants cadascuna més fastuosa que l'anterior. La Razón, per exemple, explicava en primera pàgina: “Netanyahu i Trump pacten a la Casa Blanca un pla de pau per a Gaza”. O El Mundo: “Netanyahu accepta el pla Trump: alto el foc, entrega d’ostatges i una junta de pau per a Gaza”. Qualsevol pla no triangular és evident que està condemnat al fracàs i, de fet, el diari de Planeta declara en el seu subtítol que “si Hamàs no ho accepta, els EUA donaran suport a Israel per destruir-los”. Com si fins ara no haguessin estat facilitant exactament això i, de pas, l’anihilació de desenes de milers de civils.
Per això aquests titulars contrasten de manera dolorosa amb el de mitjans com El País (“Trump i Netanyahu acorden un pla per sotmetre Gaza”), on es fa molt evident la distància entre el relat de pau i la crua realitat de validar la carnisseria perpetrada per les forces israelianes. El president nord-americà, de fet, era obscenament explícit amb el seu desig de convertir la Franja en una mena de parc temàtic per a plaer dels que ja tenen Honolulu massa vist. Amb tot aquest context, posar en una mateixa frase “Trump”, “Netanyahu” i “pau” com feia La Razón només pot ser una broma de mal gust. Espero que els portin carbó.
