Elionor, de faula a 'reality'
L’especial informatiu de La 1 amb motiu del jurament de la Constitució de la princesa Elionor deixava estabornit a qualsevol espectador que gosés empassar-se’l sencer. Carlos Franganillo i Alejandra Herranz conduïen el programa, dinamitzant una reunió d’experts i donant pas a mitja dotzena de redactors distribuïts pels llocs de referència de la celebració. La sortida de la Zarzuela, el Congrés, el Palau Reial, la Puerta del Sol, la plaça Callao i una basílica d’Astúries per sentir repicar les campanes que culminarien la festa. L’especial tenia una careta de presentació amb fotografies de la princesa Elionor, però el que cridava l’atenció era la sintonia, un tema extret de la banda sonora de Bridgerton, la sèrie de Netflix. Per als neòfits en sèries més aviat dolentes, narra les vicissituds amoroses d’unes germanes que formen part d’una aristocràcia londinenca imaginària on la reina contribueix a moure els fils de les seves passions. És una versió de violins d’un tema de Harry Styles que transmet el romanticisme i el candor d’una faula carrinclona i inofensiva.
Felip VI ha trobat, en la seva descendència, l’aparença perfecta d’innocència i bondat que necessiten. No és nou d’ara. Des de fa mesos s’aprecia també en el programa Audiencia abierta de La 1 dels caps de setmana. Des que la princesa i la infanta han arribat a la plenitud de l’adolescència han començat a potenciar la imatge de les dones que seran. Aquesta feminitat angelical, apocada i responsable és perfecta per fer propaganda d’una suposada renovació i sofisticació de l’estil borbònic. Els col·laboradors del programa no van parar d’insistir en el perfil exquisit d’Elionor per la seva futura responsabilitat, parlant del seu tarannà discret i reflexiu i del seu gran sentit de la disciplina. I això, de retruc, s’utilitzava per vendre una modernització de la Corona, fins i tot apel·lant a la igualtat i el progrés de la dona. Però tot el que vam veure ens retornava al passat: canons, militars desfilant a toc de trompeta, diputats fent genuflexions i imposicions de medalles en salons daurats. La càmera posava el focus en Elionor i l’actitud de la resta de la família cap a ella, convertint l’eterna retransmissió en la primera temporada d’un espectacle que durarà anys. Induït com en un reality on es fingeix que les coses passen espontàniament, quan el Rolls-Royce d’Elionor arribava al Palau Reial, els nens que s’esperaven per saludar-la entonaven un Cumpleaños feliz digne d’unes psicofonies sinistres en una pel·lícula de Halloween. Alguns col·laboradors suggerien que per acostar la figura de la princesa a les noves generacions d’espanyols havia d’exhibir-se a través de les eines que els joves utilitzen: les xarxes socials.
Amb la majoria d’edat d’Elionor entrem en l’etapa del reality. No caldrà Instagram, perquè els mitjans espanyols estan rendits a fer veritat la versió ibèrica dels Bridgerton: noietes, recerca de l’amor, palauets, soldats, vestits bonics i un feminisme de fireta per perpetuar la monarquia més retrògrada.
