La gran estafa
TV3 va estrenar dimecres La gran vetllada, un concurs que copia el patró de Joc de cartes però en una versió domèstica molt tronada. El mateix programa admetia que potser l’audiència estava trobant a faltar el xef Marc Ribas en el moment final de les puntuacions. Efectivament, allà hi faltava un presentador. L’actriu Carol Rovira sembla utilitzada com a esquer després de l’èxit d’Eufòria per exercir un rol succedani. Només apareix per fer la introducció i s’encarrega de la locució: una estratègia audiovisual que sembla un pegat per sortir del pas i no una fórmula escollida pensant en el bé del programa. No és que Carol Rovira no faci bé la seva feina. Fa el que li han encarregat. Però la solució és de mínims. La fórmula de la veu en off com a fil conductor està molt cremada en els programes de TV3. El guió és dolent i forçat, l’humor no fa gràcia i la reiteració del mètode crea una homogeneïtat televisiva que delata manca de recursos, de creativitat i de talent.
La dinàmica de La gran vetllada consisteix a enfrontar tres candidats que tenen la missió d’organitzar cadascú un sopar a casa seva, convertir-se en amfitrions perfectes i culminar la vetllada amb una interpretació final. Cada concursant té un acompanyant que l’ajuda en totes les tasques. Un cop completada la ronda, valoren l’ambientació festiva, l’àpat i l’actuació. Qui suma més punts, guanya tres mil euros.
En l’estrena del programa, però, encara no s’havia acabat el primer sopar i ja tenies el cap com un timbal. Això sí, et senties afortunat de ser al sofà de casa teva i no en aquella terrassa fent vida social. Convertir les cases particulars en platós televisius acostuma a ser un desastre, perquè la vida domèstica de la gent normal i corrent observada a través d’una càmera s’empetiteix. La imatge de la cupletista cantant en un terrat amb una ventada que se li emportava les pestanyes postisses sabia greu i tot. L’escena de les dues noies de missa actuant a l’altra banda del marc d’una finestra era d’una pobresa televisiva que feia patir. La gran vetllada no transmet esperit estiuenc sinó més aviat sensació de tràfecs, tensions i calorada.
En la primera emissió, La gran vetllada es va començar a desinflar des de l’inici. El programa anava decaient a mesura que avançava. L’austeritat de la proposta desperta poques expectatives en l’audiència i les interpretacions finals no llueixen. L’absència d’un presentador pot crear la impressió que ningú ha volgut establir un compromís real amb el projecte. A l’hora de les votacions falta una autoritat que exerceixi de factor de correcció d’unes puntuacions esbiaixades.
Els dos últims projectes que hem vist a TV3 que pertanyen a la selecció de la crida del departament de Cultura de la Generalitat (Una altra història de la literatura i aquest) fan pensar que el criteri per decidir on s’injecta diners s'ha de revisar.
A La gran vetllada fins i tot el títol és enganyós. En realitat, és una gran estafa. I genera tan poc interès a l’espectador com el que la productora sembla haver tingut pel seu propi concurs.
