Nit de comiats a Telecinco i TV3
Dijous a la nit, dos homes televisius s’acomiadaven de l’audiència: Pedro Piqueras des dels informatius de Telecinco i Toni Soler des de l’Està passant de TV3.
El primer feia setmanes que havia anunciat el seu desig de jubilar-se. I a l’hora d’acomiadar el programa com cada vespre aprofitava per dir també adeu a l’audiència després de cinquanta-un anys de professió i trenta-quatre a la televisió. Va començar el 1988 de la mà de Pilar Miró a Televisió Espanyola.“Ha llegado el momento de la despedida, solo que esta vez no voy a decirles «hasta mañana»”. Va agrair la feina a companys, directius de la cadena i espectadors. Va anunciar també l’arribada de Carlos Franganillo com el seu relleu. L’informatiu va aprofitar per posar una fotografia del nou presentador perquè l’audiència s’anés familiaritzant amb el periodista que els acompanyarà a partir del mes de gener. “Me voy con el mejor de los recuerdos, que es el de haber estado con ustedes tantos años. Les deseo tiempos de menor crispación, de más justicia y de más felicidad. Muy buenas noches y hasta siempre”. Un final que connecta amb l’actualitat que Piqueras ha hagut d’explicar els últims mesos. El mateix periodista ha explicat que l’impacte de la guerra d’Ucraïna i el rebombori polític espanyol havien dilatat el seu moment de marxar.
Piqueras es va fer molt popular a Telecinco per la seva tendència a l’adjectivació, en uns informatius amb massa afició a l’espectacularitat de fenòmens naturals, escenes insòlites i curiositats del món animal. Segurament, la paròdia d’un cert tremendisme va frenar el mateix presentador en aquesta inèrcia catastrofista de la seva narrativa afectada i greu. Malgrat tot, en una cadena tan sensacionalista com Telecinco, Piqueras ha sigut un exemple de discreció i de moderació. S’ha erigit en un molt bon entrevistador de polítics, de preguntes curtes i pertinents. I s’ha fet viral mantenint cara de pòquer quan el difunt Sálvame li donava pas per començar l’informatiu. Fins i tot quan els personatges més esperpèntics, com Raquel Mosquera o Belén Esteban, li tiraven floretes en plena crisi de la pandèmia. Dijous, immediatament després del seu“hasta siempre”, sense cap pausa, delicadesa, ni transició, Telecinco enllaçava amb la casa de Gran Hermano.
Més o menys a la mateixa hora, Toni Soler també s’acomiadava de l’Està passant. La incorporació de Queco Novell li ha permès una desaparició intermitent i progressiva. Una opció continuista i menys arriscada que apostar per Natza Farré, que hauria suposat un plantejament més valent i disruptiu. Soler va agrair als companys i a la família la seva sort. “Encara que el cap i el cos em diguin que toca marxar, jo amb el cor ja us trobo a faltar una miqueta. I com que soc un tio amb sort, estic convençut que ens tornarem a veure, no sé quan”. Va acabar desitjant pau i amor, va tenir un record per als polítics a l’exili i va demanar “que l’amor ens governi per sempre”.
Els comiats televisius sempre tenen alguna cosa de transcendent i emotiu, fins i tot de dramàtic. La tele s’ha erigit en aquell requadre del qual sembla que ningú hauria de voler marxar mai. Però també hem après que és una maquinària que, d’un dia per l’altre, de seguida gira full sense gaire nostàlgia.
