Patates amb gust de vagina
Dimecres passat a Cuatro al día van treure de sota la taula una bossa de patates i van anunciar amb gran escàndol que eren unes patates amb gust de vagina. Les van donar als tertulians perquè les tastessin i van considerar que el gran expert en aquest tipus de tast seria Israel García-Juez. “No tiene la rotundidad del sabor ”, va dir com si fos un sommelier de vulves de llarga trajectòria, i va expressar menyspreu pel producte.
Dos dies després, el divendres, al magazín Ya es mediodía de Telecinco una motocicleta irrompia al plató davant el fals ensurt del presentador. Mentre Joaquín Prat i els tertulians fingien no saber de què es tractava, a la pantalla llegíem: “Patatas con sabor a vagina. Los colaboradores se atreven a probarlas en directo ”. Ja sabíem, doncs, quina seria la sorpresa. El presentador va obrir la bossa de patates. Li havien tapat la marca amb cinta aïllant però es veia el dibuix del paquet: una dona exuberant ensenyant pit i cuixa amb actitud sexual il·lustrava les patates fregides amb gust de vagina. “¡La madre que os parió! ”, exclamava Joaquín Prat, alterat per aquella delicatessen tan exòtica que arribava de molt lluny. El presentador es feia el desmenjat amb la novetat, com si no volgués parlar-ne. “Ahora tengo que hablar de la gilipuertez esta... ” De manera sorprenent, des que la bossa de patates amb gust de vagina va arribar al plató tots els homes van començar a fer ús d’un llenguatge barroer i d’expressions vulgars: el joder i el macho es van repetir unes quantes vegades. Ves per on, el tertulià Israel García-Juez tornava a ser un dels convidats, i es feia el sorprès com si fos la primera vegada que en sentia a parlar. Va ser el primer a demanar la bossa i olorar-la: “¡Me huele a cerrao! ”, deia traient el nas arrugat de dins el paquet. Es va menjar una patata i amb cara de fàstic va emetre el seu veredicte: “Yo apuesto por sabores más profundos y rotundos. A mí se me queda escaso... ” L’altre tertulià tirava la tovallola: “Soy incapaz de establecer un paralelismo ”. A la tertuliana ningú li va demanar l’opinió i amb prou feines la van deixar parlar. Televisivament el xou va durar poc.
No van explicar els procediments culinaris que avalaven la peculiar recepta. La gastronomia i els afers referents als genitals venen de lluny i en trobaríem exemples des de centenars d’anys enrere. Vincular el menjar a parts del cos de la dona (i de l’home), també. Però l’espectacle televisiu va servir per confirmar una conducta molt habitual quan es parla dels genitals de les dones: 1) Les cares de fàstic i el menyspreu. 2) Els riures i les burles. 3) Una alteració dels homes, que exacerben la seva masculinitat a través del llenguatge, la gestualitat i les bromes llancívoles entre ells. 4) Un rubor i escàndol al voltant de la temàtica. 5) Que les dones i la seva sexualitat continuen sent un reclam comercial morbós. 6) La doble moral: mentre s’erigeixen en homes experts en tast de vulves, el relat continua sent d’absoluta repugnància envers el cos de les dones.
