El súmmum de la tàctica de Pedro Sánchez
Dimarts al vespre, Pedro Sánchez va culminar la seva jornada estel·lar amb una entrevista al Telediario de La 1. Ell mateix va explicar, en una de les seves respostes, que havia volgut donar prioritat al servei públic. Una llàstima que, a l’hora de fer debats electorals, no es tingui la mateixa consideració. Segons ha informat el mateix Xabier Fortes a la xarxa X, aquell migdia van saber que se’ls concedia l’entrevista i ell i Marta Carazo, la presentadora del Telediario, la van preparar conjuntament quatre hores abans de l’emissió. Van ser quaranta minuts d’entrevista i dinou preguntes. Un exercici periodístic perfectament assumible per un únic presentador. La dupla de periodistes només complica la dinàmica i estova la tensió dialèctica que requereix tota entrevista a un president del govern. En alguns moments es va veure Fortes fent senyals amb la mà a la seva companya perquè intervingués. I, a vegades, a Marta Carazo li va costar interrompre o repreguntar a Sánchez perquè no tenia contacte visual amb el convidat. Poder mantenir-lo en tot moment és importantíssim per garantir al màxim l’efectivitat comunicativa.
Pedro Sánchez va fer servir la seva tàctica habitual: allargar al màxim les respostes. Com que el temps és limitat, això redueix la quantitat de preguntes i dificulta les interrupcions. Va ser l’estratègia utilitzada per triturar Pablo Motos en l’entrevista que li va fer durant la campanya per les últimes eleccions espanyoles. Un 42% de les preguntes van obtenir respostes de dos minuts o més. Fins i tot n’hi va haver de tres minuts de durada. Es va fer evident el neguit de Xabier Fortes, que s’impacientava perquè endarreria la dinàmica. Després d’una tanda inicial de cinc respostes llarguíssimes, van aconseguir interrompre’l per repreguntar i agilitar l’entrevista. Conscients de la contrarellotge, com més s’acostava el final del programa, més van haver d’esforçar-se a frenar la retòrica. Les preguntes van ser encertades i prou concretes perquè les fintes de Sánchez es fessin evidents, sobretot en preguntar-li si trucaria a Feijóo després que ell també hagués acusat la seva dona d’uns fets que havien resultat falsos. Carazo va tocar un punt delicat quan li va demanar si pensava regular el paper del o la consort dels presidents i si aquesta possible regulació inclouria que la parella del president pogués firmar una carta de recomanació per rebre una ajuda pública.
Realització anava fent plans detall de les mans del president i enfilant la imatge fins al primer pla de Sánchez. Un recurs visual una mica caduc que servia per potenciar el caràcter emocional d’aquests dies. A l’entrevista, però, li va faltar tensió periodística a l’alçada de l’impacte social que l’ha motivada. ERC i PP han denunciat a la Junta Electoral que, durant la campanya a Catalunya, Sánchez es prodigui en entrevistes als mitjans i més a la televisió pública. Si bé calien explicacions del president espanyol sobre la seva creativitat política i és legítim que la televisió pública la volgués fer, és obvi que l’entrevista és la cirereta, el súmmum, d’una estratègia electoral com una casa de pagès.
