Jordi Borda: "Vam canviar una tertúlia política per 'El búnquer'. Això no és desnacionalitzar Catalunya Ràdio"

BarcelonaQuan s'acabi l'entrevista, confessarà que trobava a faltar parlar davant d'un micròfon. Jordi Borda és el nou director de Catalunya Ràdio i arriba al càrrec via concurs públic després d'haver-ne exercit les funcions interinament durant sis mesos. Va ser número 2 de l'anterior incumbent, Saül Gordillo, i ara té el repte d'acabar de transformar una emissora que ha fet molta feina en l'àmbit digital però que encara rep –tres cops l'any, quan surt l'EGM– la galleda d'aigua freda de no ser líder a les ones.

S’esperava dirigir Catalunya Ràdio?

No ho havia considerat mai a la vida, però es van donar les circumstàncies. Jo estava fent esports; seguint el Barça, concretament. Van nomenar Saül Gordillo com a director i ell buscava algú que conegués la casa. Jo tenia ganes de participar en la transformació de la ràdio i vam començar a treballar plegats, fins que va arribar el concurs.

L'hi preguntava perquè els rumors previs a la resolució del procés indicaven continuïtat a TV3 però relleu a l’emissora.

Sí, és cert. Miri, jo tenia tanta feina a fer de director interí que vaig decidir protegir-me a mi mateix de rumors i centrar-me en el que podia controlar, que era la meva feina del dia a dia. M’havia de blindar personalment i emocionalment de qualsevol soroll. I me’n vaig sortir. Pensi que vinc del món Barça, així que estic molt acostumat al soroll.

¿Com valora que els dos consellers de govern a proposta de Junts no votessin el seu projecte i sí que hi hagués unanimitat a la televisió?

No vull entrar en lògiques polítiques. El que valoro és que, quan em van cridar per anunciar-me el resultat, jo havia estat el més valorat per la comissió tècnica. Després, tots els consellers van venir a dir-me que jo era el director de tot el consell de govern. I me’n sento. La transformació que estem posant en marxa és massa ambiciosa i complexa per entretenir-se en batalles de petites parcel·les.

Miquel Calçada, un altre dels contendents, assegurava que el seu projecte havia estat el més valorat.

El que se’m va dir des del consell és que la nostra proposta, que era col·lectiva, havia resultat la més ben valorada pel comitè tècnic i que després hi havia altres valoracions curriculars que convergien en la valoració final. Miri, jo no vinc del món polític, ni tan sols del periodisme polític. Si no fos pel concurs públic, un perfil professional com el meu no hauria arribat mai a director de Catalunya Ràdio.

Calçada va anunciar públicament el projecte que havia presentat a la seva disposició. Se l’ha mirat?

He llegit tots els projectes dels que han tingut la bondat de passar-me’l. Molta gent de la ràdio es va presentar, perquè ens estimem molt la casa. I també gent de fora. Sílvia Cóppulo va portar un pla molt interessant, per exemple. De tots se’n pot extreure alguna cosa. La transformació és tan gran i ambiciosa que seria absurd centrar-se només en el que penso jo: ens hem d’enriquir de tot arreu.

Li assenyalava aquest en concret perquè assegurava que es podia tornar al lideratge perdut el 2010 en tan sols tres anys. Creu que és un objectiu realista?

Què és el lideratge? Jo la qüestiono, la noció actual que en tenim. El lideratge s’ha de reivindicar en molts àmbits: en la innovació, en els continguts de servei públic, en la digitalització... i aquí sí que estem instal·lats en un lideratge consolidat. Al consell de direcció de la ràdio estem centrats en no fer una feina graellocèntrica, sinó que creem continguts i els aprofitem després a totes les plataformes. Com ara, que estem a punt de llançar un podcast de les Teresines. Ens movem en lògica de plataforma. Que ja en tenim, però en generarem una de nova. No estic obsessionat amb l’EGM, francament.

Però l’EGM marca el posicionament d’una ràdio en l’imaginari col·lectiu. I, més prosaicament, influeix en quants diners arriben per la via de la publicitat, així que repetiré la pregunta: ¿Està a l’abast de Catalunya Ràdio disputar-li la primera plaça a RAC1?

Jo crec que ja som competitius, en termes d’EGM. Si mirem última onada, són resultats molt bons. I, després de 25 anys d’experiència a la ràdio, tinc clar que l’EGM és una cursa molt lenta.

Si Catalunya Ràdio té més pressupost, recursos i innovació... què la separa aleshores del lideratge a les ones?

Temps, segurament... Les apostes a la ràdio són lentes, no com a la televisió, on els resultats són immediats. Els projectes que ara són exitosos a la graella van estar molts anys coent a foc lent. És una qüestió de temps, i insisteixo que no hi estic obsessionat. No dic d’abandonar la lluita per l’EGM, però no és l’únic eix estratègic.

Després d’haver estat l’adjunt de Gordillo durant sis anys, quin llegat seu assumeix i de quin es desmarca?

La feina que es va fer la firmo tota. Saül Gordillo va ser un director molt necessari perquè, en un entorn molt més complicat que el meu, va assumir una voluntat de canvi i transformació que ara comença a donar resultats.

Entorn complicat al país o a la Corporació?

A tot, a tot. Entre el 2016 i el 2021... és que no podia passar res més, en aquest país.

¿I ja no és complexa la situació de la Corporació, des del punt de vista polític?

Del passat no en vull parlar. Però sí que diré que sintonitzo plenament amb la voluntat de refundació i el camí que s’ha marcat a la Corporació. Si no és l’última oportunitat, gairebé. Si no transformem els mitjans públics, els adaptem als nous hàbits de consum i reconnectem amb els que generacionalment ha desconnectat de nosaltres, d'aquí a uns anys es començarà a qüestionar la nostra pròpia existència. I no ens ho podem permetre com a país.

¿Té els recursos per fer tot el que s’ha proposat de fer?

En voldria més, esclar!

Quants més?

No crec que hi hagi cap director de mitjà que digui que està satisfet amb els recursos que té. No ens hem queixat mai, en tot cas. I, si convé, buscarem socis a fora. La sort de la ràdio és que amb molt poc es pot fer molt. Amb inversions que a la televisió arribarien poc lluny, aquí pots fer un podcast de referència. Treballarem amb el que tenim.

La graella d’enguany és continuista respecte a la de l’any passat, però si es mira la de cinc anys enrere ha canviat de dalt a baix.

I no només és la graella de Catalunya Ràdio. Aquesta setmana hem estrenat dos productes a la graella d’iCat: El loft i Les gates, cosa que diu molt sobre com concebem continguts per als joves que, a YouTube, només troben continguts en castellà. Hem entrat també en el tema de la ficció sonora, abordarem la ciència en àudio i tenim també a punt un podcast en aranès per tractar de la cultura occitana en el sentit més ampli.

Però la gran columna vertebral de la marca continua sent el matinal. Com el veu?

Home, crec que la Laura i el seu equip van entrar amb molt poc temps per desplegar un projecte. El primer any va ser difícil en aquest sentit i, a partir del segon, van començar a enlairar-se. Ara estan en un punt de maduresa que em sembla bastant interessant. Per això parlava de temps, abans. La manera com plantegen els temes, el punt d’ambició i coneixement de la casa comença a ser bastant interessant.

I El suplement dels caps de setmana?

Aquest format porta més temps, ja, amb el Roger Escapa. Amb l’anterior direcció vam apostar molt fort per ell en un moment en què ningú hi comptava. Ara el programa celebrarà els 35 anys i anirem a fer una gira per teatres de Catalunya per tocar territori. I estic segur que omplirem teatres perquè té una comunitat al seu voltant. Res a dir, d’El suplement.

Parlem de la tarda. Des que Toni Clapés va marxar a RAC1, Catalunya Ràdio ha patit molt i ha fet moltes provatures que no l'han acabat d’encertar.

Sense desmerèixer res del que hi ha hagut fins ara, on hi ha passat gent molt il·lustre com la Tatiana Sisquella o el Roger de Gràcia, o tanta altra gent, estic il·lusionat amb la fórmula actual. Penso que combina la sobrietat, el rigor i l’ofici d’algú com Òscar Fernández, que representa la manera de fer de Catalunya Ràdio, amb la captació de talent de fora que és l’Elisenda Carod i tot el seu equip de guionistes. Confio que serà una fórmula exitosa i ja estan connectant amb resultats de fa molts anys, en termes d’EGM, i també en digital. Estic especialment satisfet amb aquesta aposta.

¿Catalunya Informació no és massa semblant a l’emissora que va debutar fa 30 anys, quan el panorama comunicatiu era molt diferent?

Hi ha un procés de debat obert sobre el seu model, però no sobre la seva existència. Catalunya Informació està incrustada en l’imaginari col·lectiu. Segons l’EGM, tenim uns 100.000 oients, però molts catalans es posen algun formatge, com en diem internament dels segments de mitja hora, per posar-se al dia abans d’anar a la seva activitat o mentre van en cotxe. Però sí: hem estudiat altres fórmules.

Segons el seu projecte, s’ha fixat en els casos francès, anglès i danès. Per quin es decanta?

No em faci triar. Seria una tria personal i és una cosa que cal fer amb la Corporació i amb la gent d’informatius. Amb informatius volem avançar en digitalització, en generació de prescripció i molt, molt, molt, cap a territori. És un dels nostres avantatges competitius i també una de les raons de ser. A més, ningú té la nostra xarxa de corresponsals.

Un diagnòstic ràpid per a iCat.

Vam aconseguir portar-la de nou a l’FM i va ser realment difícil. És la marca més en forma de la corporació per connectar amb els joves i tenim una comunitat al costat. Confio molt en seguir aprofundint-hi.

I per a Catalunya Música?

També està en procés de transformació, de la mà de la directora, Pilar Cugat, perquè sigui més atractiva per a un públic generalista. I amb aposta també per la ràdio visual, amb concerts de petit format que donen difusió a creadors joves sense cap altra finestra comunicativa al país. La gent no n’és conscient, però l’emissora és una finestra a nivell internacional, perquè els concerts que enregistra es distribueixen per tota la xarxa de la UER.

De fet, aquesta és l’única entrada a Europa que es permet dels mitjans públics catalans.

Dir-ne estructura d’estat seria massa gruixut, però sí que és un pilar per a la cultura d’aquest país.

Una polèmica freqüent: la presència de col·laboradors regulars que s’expressen en castellà.

El llibre d’estil diu que ha de ser inqüestionable la seva presència. Tenim John Carlin, per exemple, a El suplement. Doncs bé, és un nom dels absolutament indiscutibles. Al final, no hi ha un llistat però, si vas cas a cas, es veu que són gent reconegudíssima en el seu àmbit d’actuació professional. I tenim més de 2.000 col·laboradors. Ningú s’ha entretingut a comptar qui parla en català o castellà, però segur que es tracta de ben poca gent.

El director de TV3 ha rebaixat la presència de debat polític a la graella. Pensa fer el mateix?

Nosaltres ja vam reduir les tertúlies polítiques fa temps. En teníem una a la nit i la vam substituir per El búnquer. La ràdio és líquida i flexible i s’adapta al que hi ha. Quan la societat estava parlant de la pandèmia, la nostra antena es va omplir d’experts parlant de la pandèmia. Quan hi ha moments d’alta intensitat política, toca parlar de política.

Determinats sectors creuen que darrere aquesta rebaixa de la tertúlia política hi ha voluntat de desnacionalitzar els mitjans públics.

És una aposta estrictament professional. Vam canviar una tertúlia política per El búnquer. Això no és una desnacionalització. Quan poses la lupa i ho analitzes, no hi ha discussió.

¿A què atribueix, doncs, que a les xarxes es parli del presumpte marc autonomista de l’emissora?

No miro les xarxes.

¿No hauria de mirar les xarxes, un director de Catalunya Ràdio?

No les miro, no. És que em centro en la feina. No vull entrar ni en el soroll ni en qüestions polítiques.

És impossible destriar-ho. El sector polític catalanista que més dubtes ha expressat sobre els mitjans públics del país és Junts, que és justament el partit que va impulsar el nom dels dos consellers que no el volien com a director.

Ja l'hi dic, en la lògica política no hi entraré. En qüestions professionals, el que calgui.

Però la qüestió política és indefugible. En els últims 39 anys, el consell de govern de la CCMA ha intervingut en els continguts. I, certament, vostè ha arribat via concurs públic, però els consellers que l'han nomenat no ho han fet pas així. Costa de creure que no hi ha interrelació amb la política, ni que sigui en la interlocució d’un consell encara nomenat pels partits.

Anem a pams. El tema del concurs ha vingut per quedar-se. En el futur serà impossible triar un director de mitjà públic sense passar per un concurs. L’hem de posar en valor. Dit això, a mi el que m’ha traslladat el nou consell de govern és llibertat absoluta; des de la responsabilitat, esclar. Se’m demana pluralitat, modernització, transformació i digitalització, i jo ho comparteixo. Jo, d’ingerències polítiques, i sé que la gent no s’ho creu, no n’he tingut.

¿Des que és director o també en l’etapa anterior?

I abans tampoc.

En la graella recent hi havia equilibris inequívocament polítics.

Però jo no vull parlar de política. Vull estar centrat. Podríem estar parlant del passat molta estona i es podrien escriure molts llibres del passat, però ens mereixem tots plegats mirar endavant, cap al futur, i aprofitar aquesta oportunitat de comunió d’interessos i grans consensos per transformar la televisió i la ràdio públiques.

Quan explica això en un consell de govern que emana de tres partits, l’escolten igual?

Sí. De debò. Ho dic sincerament.

És independentista, segons ha expressat per escrit en alguns articles de premsa. ¿Li suposa un problema de legitimitat o tem que això es faci servir com a arma política al Parlament?

Com a director de la ràdio, o com adjunt en el seu moment, no m’he expressat políticament. No em toca fer-ho. Òbviament, tinc les meves opinions personals, però no les traslladaré com a director perquè respecto massa aquesta casa per comprometre-la per una visió personal meva. La meva voluntat és de pluralitat màxima i que això sigui la casa de tots.

Fa temps que plana la idea d’una fusió de TV3 i Catalunya Ràdio. ¿Li fa por que l’emissora es dissolgui en una estructura molt més gran, com és la de la televisió?

TV3 i Catalunya Ràdio estem més a prop que mai. La meva relació amb el director de TV3 és bona i fluida. Podríem parlar del concert d’Eufòria, fet des de la ràdio. O el Tot Costa, que surt als dos mitjans. Sempre hem estat els petits, però no tenim cap por.

Seré més concret. ¿Creu que acabarà el mandat a Diagonal 614 o a Sant Joan Despí?

[Riu]. No és decisió meva. En altres moments semblava que havíem de marxar, efectivament.

¿I té sentit renunciar a la centralitat que suposa ser a Barcelona en favor de les sinergies?

No estic esquivant la pregunta, però és que primer s’ha de fer un pla estratègic per saber què volem ser les pròximes dècades i de quins recursos disposem. Serà aleshores quan caldrà baixar a solucions concretes. Jo m’he passat mitja vida aquí, però si la transformació ha de ser per millorar... seria absurd oposar-s’hi. Però ara mateix no està sobre la taula.

¿Podria ser l’últim director de Catalunya Ràdio?

Podria ser-ho, sí, tal com entenem la ràdio.

S’ha parlat de comptar amb un director d’informatius i un de continguts comuns per a totes les finestres de la Corporació.

Això no està encara sobre la taula, però la transformació ens portarà a no ser mitjans en el sentit tradicional del terme. Ara bé, la nostra gent és la més experta fent àudio, tenim un know how i una imatge de rigor, innovació i proximitat al territori: seria contraproduent perdre tot aquest coneixement. Nosaltres estem en la lògica de ser multicanal. Hem passat de tres productes de demanda a gairebé 40 podcasts. I en tenim uns quinze més en cartera. No deixem mai de parlar amb creadors: hem agafat podcasts de gent que ha vingut literalment a trucar a la porta. Tot plegat és bastant excitant.