Una veritable història de terror
Les plataformes han estimulat, a través del gènere documental, la recuperació de casos d’impacte mediàtic dels anys 80 i 90. Aprofiten la nostàlgia, el record vague d’uns fets i la curiositat d’entendre’ls millor per aconseguir un fenomen similar al que ja es va produir en el passat. L’evolució televisiva permet acostar-se ara a les antigues històries amb un domini més conscient de les narratives, un treball més acurat dels codis del gènere i treure partit a unes imatges d’arxiu per interpretar-les des d’una perspectiva més madura.
Un d’aquests exemples és Expediente Vallecas a HBO. És un documental de dos episodis que s’endinsa en el gran fenomen poltergeist d’Espanya, que va tenir una enorme repercussió en el reporterisme i l’entreteniment televisiu dels noranta. El cas esclata el 1991 amb la mort sobtada d’Estefanía Gutiérrez, una noia de disset anys, la més gran de sis germans d’una família humil de Vallecas. Era l’època en què a la televisió apareixien habitualment personatges com Aramis Fuster, Rappel, Paco Porras, Carlos Jesús o Tristán Braker. Fernando Jiménez del Oso encara sobrevivia en canals locals, referent de tota una cultura paranormal a Espanya. Eren rostres habituals de magazins i late shows, catapultats pel sentit de l’espectacle de personatges com Pepe Navarro, Javier Cárdenas, Íker Jiménez, Ana Rosa Quintana o María Teresa Campos, que trobaven en aquestes històries un bon ganxo per atrapar l’audiència.
Després que Estefanía Gutiérrez morís, la seva família va començar a experimentar fenòmens estranys que la policia va confirmar: objectes que volaven, cops a les parets, portes que s’obrien i es tancaven, vòmits misteriosos sobre les estovalles, fotografies cremades i vidres que es trencaven misteriosament davant del terror dels altres cinc fills petits. La mare, Concepción Lázaro, es va acabar convertint en una altra habitual de les televisions. Pepe Navarro la va fer molt famosa a Esta noche cruzamos el Mississippi i, al llarg dels anys, tota mena de periodistes i caçafantasmes visitaven el seu pis.
Més que ser un documental recomanable, es limita a assenyalar una idea interessant, però es queda molt curt. Expediente Vallecas, basada en el treball previ d’un pòdcast, busca què hi havia darrere del fenomen poltergeist. I descobreix un fet molt més terrorífic que això: una família sencera sotmesa als deliris d’una mare dolenta, manipuladora i maltractadora psicològica. L’última escena és digna d’una pel·lícula de por. Però quan arriba la part més reveladora i sòlida, ja queden pocs minuts per arribar al final de la sèrie. És molt superficial a l’hora d’assenyalar la farsa d’una televisió que es va aprofitar del drama amb l’excusa de la curiositat i l’esperpent dels mals esperits. Tres dels germans d’Estefanía expliquen la seva veritat. La llàstima és que Expediente Vallecas s’aprofita del relat fantasmagòric en comptes de retratar la televisió cínica i cruel dels noranta i assenyalar-la com a irresponsable utilitzant una història familiar tràgica. Mostra, si més no, l’essència d’una època.
