Vint anys de 'Ventdelplà', el serial que va assaltar el 'prime time' de TV3
La sèrie, ambientada a Breda, va ser un gran èxit d'audiència
BarcelonaAquest divendres farà vint anys que es va estrenar un dels serials més icònics –i al mateix temps, més singulars– de TV3. Ventdelplà va arribar un 14 de febrer del 2005 amb una aposta arriscada: agafar una ficció de l’estil dels serials de sobretaula que tan bé havien funcionat, com Poblenou, Nissaga de Poder i El cor de la ciutat, i dur-la al prime time televisiu. Per acabar-ho de fer estrany, no s’emetria cada dia però tampoc seria setmanal: els episodis d’aquella primera temporada arribaven dilluns i dimarts.
La història venia signada per Josep Maria Benet i Jornet i tenia una arrencada inequívocament dramàtica: la Teresa era una metge a qui el marit maltractava psicològicament. Fins que un dia rep una bufetada i decideix fugir de Barcelona amb els seus dos fills per mirar de refer la seva vida en un poble. Era un dels primers cops que la ficció televisiva a Catalunya abordava aquest tema, tal com recorda Jaume Banacolocha, productor de Diagonal, responsable de la sèrie: “A més, no era una dona desvalguda, com marcava el tòpic de l’època, sinó una professional amb educació i diners”.
Rere les trames hi havia el geni de Josep Maria Benet i Jornet, que va entrevistar diversos psicòlegs i psiquiatres per documentar-se sobre com funcionaven les relacions abusives. Ventdelplà va comptar amb un equip de luxe davant de les càmeres: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Marc Cartes, Eduard Farelo, Ramon Madaula, Anna Barrachina, Georgina Latre, Mar Ulldemolins, Jordi Banacolocha, Imma Colomer, Pablo Derqui... i un llarg etcètera que combinava l’star system televisiu català amb nous noms que aviat farien fortuna, com Carlos Cuevas i Úrsula Corberó, que aleshores eren encara adolescents.
El fet d'haver de fer només dos episodis setmanals, encara que fossin d’una hora, va permetre rodar amb menys frenesí que al serial dels migdies i, sobretot, filmar més en exteriors. El municipi selvatà de Breda va ser l’escenari natural per a la sèrie i l’equip de filmació encara guarda un bon record de la relació que es va establir. Quan Ventdelplà va abaixar la persiana, després de set temporades, l’actor Pep Cruz va tenir una idea: ell s’havia fixat que la campana del poble sonava escantellada i roma. Com a regal de comiat, a la festa de tancament definitiu de rodatge, la productora va oferir una campana nova a l’Ajuntament. Es deia Ventdelplà i encara sona. “Recordo que hi havia dos restaurants al poble –explica Banacolocha–, i sempre miràvem de repartir-hi els àpats de la setmana, per assegurar-nos que tot dos tinguessin feina”.
Les audiències de la sèrie van ser espectaculars. Cal recordar que la TDT tot just començava a caminar a Espanya, de manera que les audiències no s’havien fragmentat tant com en l’actualitat (i les plataformes encara havien d'arribar). TV3 mantenia una posició de domini i la primera temporada del serial es va enfilar fins al 25,4% de quota de pantalla, ja que cada episodi el seguien de mitjana 742.000 espectadors. A la segona temporada va arribar fins al 26,7% de quota i, a partir d’allà, sí que va experimentar un declivi lent que, malgrat tot, la mantenia per sobre d’un 20% que avui qualsevol programador televisiu firmaria. Això sí, la setena temporada va ser la del sotrac: un 16,3% seguien sent bones dades, però la cadena va considerar que era hora de donar l’oportunitat a nous títols.
Sense continuïtat
No hi ha hagut mai cap intent de reviscolar la sèrie, en aquests temps de reboots i remakes, però en el seu moment sí que n'hi va haver una derivada gallega: la televisió autonòmica TVG va encarregar-li a Diagonal Valderrei, una sèrie que seguia el mateix plantejament, adaptat a la realitat d’allà. I una curiositat: Ventdelplà es va poder veure a Bulgària, emesa de manera que les veus originals en català encara es podien sentir per sota dels diàlegs doblats.
Quan se li pregunta si avui es podria concebre una sèrie similar a TV3, Banacolocha explica que la ficció al canal segueix el cicle de determinades modes. “Ara, per exemple, mostren més interès per les sèries juvenils, per captar aquest públic. O fan thrillers, o sèries com Cites: Barcelona, que està molt bé. Potser sí que el costumisme ha passat de moda, però al final tot torna”, diu el productor, a qui Disney+ li va encarregar la sèrie diària Regreso a las Sabinas, estrenada a l’octubre.
