Zis-zas, vull esmorzar, rampatamplam
Que bonic que és l’anunci de la campanya de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio. Sense un gram de sucre ni mitja llagrimeta. No cal apel·lar a les fragilitats de l’ànima per cridar l’atenció. La coreografia acompanyada de percussió segresta la mirada de l’espectador. L’espot ens connecta amb Nadal a través dels sentits: la vista amb la decoració nadalenca i les llumetes, el tacte amb la sensació de fred de la neu, l’olfacte amb l’olla de caldo fumejant, el gust amb la taula parada i l’oïda amb el festival de sons. La campanya és estimulant perquè és una dosi concentrada d’ASMR, l’acrònim que fa referència a la resposta sensorial meridiana autònoma. És un fenomen difícilment explicable que fa anys que triomfa a YouTube. És aquesta reacció relaxant i de plaer que provoca l’ampliació dels estímuls visuals i sonors habitualment imperceptibles. Els protagonistes de l’anunci xiuxiuegen els versos més populars de les nadales tradicionals, gairebé com si exhalessin les darreres síl·labes. Les cremalleres dels anoracs, el dring de les copes, el repic suau dels bastons, el paper dels regals estripant-se, els cops a taula que fan tremolar la vaixella i el so metàl·lic dels coberts. És com si s’estimulés algun racó amagat del cervell, i provoca un benestar immediat.
La coreografia aporta una part d’espectacle a través de la dansa i el ritme. Els protagonistes ens transmeten el valor de l’amistat i la festa. Hi ha subtileses que ens remeten als Stay Homas, no només per la percussió domèstica sinó fins i tot pel pentinat d’un dels integrants. I el grup musical enllaça subliminarment i de manera inevitable amb la pandèmia, però per acomiadar-nos-en: el primer Nadal sense alliçonaments sobre protocols sanitaris. I aquest plantejament modern conviu a la perfecció amb els símbols més tradicionals: l’escudella, el tió, el crit de “caga torró!” i les cançons. Fins i tot es té present el lament més famós del rabadà: “Vull esmorzar!” No hi falten el “Fum, fum, fum”, el “ding, dang, dong” i el “rampatamplam”. Una combinació perfecta d’olles fumejants, vestits de lluentons i botes d’esquí.
En un context mediàtic en què s’aprofiten les festes de Nadal per encolomar-nos històries carrinclones, tristes i amb excés d’almívar per fer-nos plorar, s’agraeix que la creativitat desbordant de Mai Balaguer i la realització de Tomàs Vallhonrat hagin prioritzat un espectacle optimista, sorprenent i energètic. Positivitat entre tanta afectació. Perquè hem arribat a un punt en què l’abús de l’emocionalitat als mitjans està banalitzant els sentiments. S’utilitza la voluntat de commoure per manipular més que no pas per conscienciar. La capacitat de marcar les diferències en el posicionament del relat nadalenc és aportar riquesa, diversitat i atreviment a la celebració de les festes.
