100 anys mirant la tele
El 26 de gener de fa un segle, John Logie Baird, enginyer escocès, va fer a Londres, davant els membres de la Royal Institution, la primera demostració pública de televisió. Ell mateix havia construït l’aparell a partir d’un invent previ, el disc de Nipkow, creat el 1884 per l’alemany Paul Nipkow. Al Museu de la Ciència de Londres es pot veure una reproducció de l’aparell de John Logie Baird. Tenia poca definició i la imatge era petita, no gaire més gran que la d’una pantalla de mòbil actual. Pel que fa a la mida, d’alguna manera, hem tornat als inicis.
Mentre a Londres passava això, aquell mateix 1926 Francesc Macià ultimava des de Vil·la Denise, a Prats de Molló, una invasió per alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera i declarar-la independent. Va quedar en temptativa frustrada: tots detinguts. Cinc anys després, convertit ja en president, el mític Avi Macià, gran aficionat al cinema, impulsaria la posada en marxa d’una televisió catalana, un projecte de Ràdio Associació de Catalunya (RAC).
Mort Macià, enmig de les convulsions de la Segona República, el projecte va anar fent camí i el 1936 Tomàs Roig i Llop (pare de la futura escriptora i periodista Montserrat Roig, que a finals dels anys 70 faria el programa Personatges d’entrevistes en català a TV2) va viatjar a Berlín per comprar una potent emissora de televisió a l’empresa Telefunken. Juntament amb Anglaterra (BBC) i els EUA (amb la CBS i la NBC), l’Alemanya nazi havia sigut un dels països pioners a l'hora d'impulsar les emissions de televisió. La Guerra Civil Espanyola va frustrar definitivament la televisió pública catalana que havia somniat Macià.
La humanitat fa un segle que mira la televisió. Als països més avançats d’Occident, com a mínim tres generacions l’han viscut des de petites. En el nostre cas, dues generacions. El televisor està perfectament integrat a les nostres vides, ens ocupa moltes hores de lleure, ens obre les portes a ficcions i no-ficcions audiovisuals de tota mena. Som éssers que vivim cada cop més a través de la petita pantalla. Amb els mòbils, la televisió pròpiament dita ha perdut protagonisme, però no la seva essència: imatges visuals en moviment i amb so, retransmeses a temps real o no.
Com era el món sense pantalles? He tornat a veure a La Perla 29 –ja n’havia gaudit fa anys– la divertida obra teatral Natale in Casa Cupiello, escrita pel napolità Eduardo De Filippo a finals dels anys 20. A Nàpols, esclar, la televisió tampoc hi havia arribat. Què feia, la gent, per distreure’s? Doncs cantaven, feien teatre, per Nadal feien el pessebre, feien tertúlies de sobretaula... Feien, feien, feien. I escoltaven. La ràdio sí que havia entrat a les cases. Ara mirem, mirem, mirem. Xerrem menys. Ens relacionem virtualment a través de les pantalles. Hi haurà qui es passarà el Nadal enganxat al mòbil.
Potser tot això que dic és només nostàlgia. I en tot cas no hi ha marxa enrere. Els avis i besavis, com Macià, ja coneixien el cinema, esclar, i també hi anaven. La màgia de les imatges en moviment havia començat a massificar-se. Però no havia entrat a les cases. Ara la duem a les butxaques, adherida com una segona pell. A les coves prehistòriques, els nostres ancestres dibuixaven figures de cacera que, vistes a la llum d’unes flames estantisses, podien crear el miratge del moviment: a les coves de Lascaux es pot apreciar aquesta màgia.
Però el gran canvi va començar ara fa 100 anys. No és tant de temps. La revolució industrial va venir de bracet d’una acceleració tecnològica que no s’ha aturat. La comunicació de masses n’és filla. Avui qualsevol persona, si és hàbil, pot connectar amb centenars de milers de desconeguts a través de les xarxes socials i la pantalleta del mòbil. No cal que sigui gaire original en els seus continguts. Pot mentir i ningú l'hi prohibirà. Fins i tot pot defensar un impossible i absurd retorn a un suposat passat identitari idíl·lic, com fan els populismes d’ultradreta. Però el passat virginal (sense pantalles?) no tornarà. Si de cas, podria tornar la barbàrie: perquè una cosa és el progrés tècnic i una altra el moral. La televisió de fa un segle s’ha fet gran i petita alhora. Ens ha fet grans i petits alhora.
