13/02/2021

Depèn de tu

3 min
Il·lustració:

Hi ha unes quantes raons per no anar a votar o anar-hi amb la pinça al nas. De fet, hi ha potencialment tantes raons per estar desanimat com electors convocats a les urnes. Per a les generacions que hem viscut en democràcia, votar és una obvietat, una rutina que competeix amb les rutines d’un diumenge de pandèmia. Que si la por al contagi, que si la mandra, que si la pluja, que si l’aperitiu. Que si la desil·lusió i el cansament amb uns representants polítics desbordats per la realitat i amb un prestigi deslluït. De fet, no és nou, ho deia JFK, que les mares vulguin que els seus fills creixin per ser presidents, però no vulguin que en el procés es converteixin en polítics. 

Però votar no és una obvietat, ni un dret menyspreable. No ho és aquest diumenge, com no ho va ser l'1 d’Octubre per a les àvies que van anar als col·legis electorals malgrat els cops de la policia o precisament per respondre als cops de la policia amb tones de dignitat i civisme. ¿Recordeu els passadissos fins a les urnes que els votants obrien quan elles arribaven amb la cadira de rodes o el caminador? Votar és una obligació per a tots aquells els pares i avis dels quals s’avergonyirien si no defensessin la democràcia per la qual ells van lluitar.

Participació

També és una obligació per als que veuen el vot com l’única arma efectiva contra l’abús de poder i la imposició d’un statu quo polític completament inadaptat a la realitat, i també ho és per a aquells, votin el que votin, que hagin considerat que els seus drets van ser atropellats per uns o altres el 2017. 

Els resultats de les eleccions dependran, més que mai, de la participació ciutadana i el teu vot compta. Cada vot compta. Com menys participació, més possibilitats que tinguin representació parlamentària els partits petits com l’extrema dreta que cavalca sobre la desinformació. 

Depèn de cada vot que el Parlament recuperi la dignitat, que la institució de la presidència de la Generalitat reforci el seu sentit institucional i que la política sigui útil per als ciutadans i per al debat públic.

Els mites

El gran enemic de la veritat sovint no és la mentida deliberada i deshonesta, sinó el mite, persistent, persuasiu i poc realista. Seria d’esperar que, de la mateixa manera que la majoria dels polítics sobiranistes han fet la reflexió sobre la viabilitat de les seves propostes i els seus mètodes per arribar a la independència, ho haguessin fet també els partits contraris al referèndum i a favor de la inamovible unitat d’Espanya. Que uns i altres siguin capaços de saber quins errors no han de tornar a cometre i què hi ha de mite en les seves posicions.

El progrés social en moments de crisi profunda com els que vivim serà més fàcil si les eleccions garanteixen que el diàleg entre els uns i els altres es basi en unes normes del joc clares i compartides que es compleixin. Però per arribar-hi s’haurà d’acceptar que la tolerància no és falta de compromís amb les pròpies creences i que no impedeix condemnar la injustícia, l’opressió o la persecució. El diàleg no significa conformitat, que és, aquesta sí, enemiga del progrés i també de la llibertat.

Hi ha moltes raons per no anar a votar però també n’hi ha moltes per anar-hi i una és decisiva. Sigui quina sigui la participació en aquestes eleccions, el resultat serà una sentència indiscutible. El resultat de les eleccions és inapel·lable i, sigui quin sigui el veredicte diumenge a la nit, hauria de facilitar la governabilitat del país i evitar una llarga temporada d’incertesa. La societat catalana no està per suportar ni la repetició d’eleccions, ni unes negociacions dominades pels retrets polítics que han anat estratificant les relacions entre socis i amb els adversaris polítics durant els últims anys.

Un diagnòstic

Tots els actors polítics que poden formar majoria saben que el diagnòstic per encarar el futur a curt termini passa per la llibertat dels actors polítics, per la superació de la pandèmia a través de la vacunació i per la presa de decisions econòmiques encertades que treguin el país del pou. Les fredes dades estadístiques es tradueixen en persones sense feina, estalvis que s’acaben, xarxes familiars que es fonen, feines que perillen i suport social incapaç de fer front a l’onada de precarietat i de pobresa que el coronavirus està deixant.

Aquesta crisi és molt més profunda que la del 2008 i ens ha agafat amb un país recuperat només en part i amb una economia excessivament basada en els serveis. Si volem canviar la perspectiva del futur del país, és el moment de triar quines són les nostres prioritats i quins polítics poden lluitar per aquestes prioritats. Els resultats electorals seran indiscutibles sigui quina sigui la participació i el teu futur depèn avui en última instància de tu.

stats