50 anys per demanar perdó
Fidel a la seva secular habilitat de no desaprofitar cap ocasió per desentonar, la Conferència Episcopal Espanyola ha trobat que les lleis de memòria històrica no aprofundeixen en la reconciliació. Quan has tingut 50 anys per demanar perdó per haver estat el braç espiritual de la dictadura franquista i no has passat d’una petició de perdó per "actuacions concretes" el 2007, no estàs gaire ben col·locat per parlar de reconciliació. A les monedes que portàvem a les butxaques el 1975 ho deia ben clar: “Caudillo de España por la gracia de Dios”. ¿O és que els bisbes d’ara encara viuen en la lògica que els nombrosos assassinats de religiosos a la zona republicana durant la Guerra Civil van justificar la benedicció del bàndol guanyador amb el títol de Cruzada?
Perquè, a més a més, Franco, que en el seu testament polític es va declarar “fill fidel de l’Església, en el si de la qual moriré”, va acabar els seus dies desairant el papa Pau VI, a qui no va voler agafar el telèfon quan li va trucar per demanar-li que no executés les últimes penes de mort del règim. De fet, determinades personalitats de l’Església catòlica van representar un mal de cap per al règim, com els abats de Montserrat Escarré i Just. En una parròquia van caure detinguts els 113 de l’Assemblea de Catalunya, i als agrupaments escoltes diocesans es respirava un catalanisme tan natural que podien fer oblidar per un moment que estàvem en una dictadura. L’intent d’expulsar el bisbe de Bilbao Antonio Añoveros per haver parlat de la identitat basca gairebé costa l’excomunió als membres del govern de Franco. ¿L’Església d’avui no se sent orgullosa d’aquesta herència?
