Publicitat
Publicitat

Aclariments sobre la desobediència

La desobediència i la rebel·lia han estat les eines mes utilitzades al llarg de la història de la humanitat per fer front a injustícies o a lleis arbitràries que retallen els drets i llibertats de les persones, encara que entre les dues existeix una diferència substancial. La rebel·lia pot optar per l’acció pacífica o exercir-se de forma violenta contra l’ordre establert; mentre que la desobediència sempre és no violenta. D’Espàrtac als partisans, la llista és plena d’exemples de rebels que van fer servir la violència. De la mateixa manera, la llista de la desobediència és igual de llarga.

Fixem-nos que en la nostra cosmogonia Adam i Eva van desobeir Déu i Prometeu va robar el foc als déus. La història està plena de desobedients que van desafiar l’ordre establert. Sòcrates va decidir prendre’s la cicuta abans que renegar de les seves creences; Thomas More va escollir la seva consciència i va morir al patíbul; Giordano Bruno no va voler abdicar de les seves idees copernicanes i va morir a la foguera. En l’etapa contemporània Thoreau, Gandhi, Rosa Parks, Luther King, les sufragistes i tants altres, com els nostres insubmissos al servei militar obligatori, van desobeir la llei i van acceptar anar a la presó abans que renunciar a les seves idees. O actualment els membres de la PAH, que s’arrisquen a ser sancionats per impedir els desnonaments decretats per jutges.

Considerant que la democràcia és el sistema polític que proporciona més bones garanties per a la participació de la ciutadania en favor de la igualtat, la llibertat i la justícia, podem afegir que la democràcia actual és lluny d’aconseguir aquests ideals, perquè existeixen llacunes i espais imperfectes, manifestament millorables, i fins i tot algun àmbit en què la democràcia hi és inexistent (per exemple, als CIE). Aleshores, és lògic que hi hagi ciutadans que s’enfrontin a la llei per democratitzar aquests espais. Per aquest motiu l’objecció de consciència està recollida en l’ordenament jurídic de la majoria d’estats democràtics, i en conseqüència és un acte legítim d’insubmissió davant d’una llei que es considera injusta.

Però practicar la desobediència obre un conflicte entre moral i d’obligacions jurídiques. És l’etern conflicte entre llibertat individual de consciència i el deure de compartir les regles d’una comunitat per a la convivència social. Malgrat això, alguns dels més prestigiosos teòrics del pensament polític com Hannah Arendt, Jürgen Habermas, Norberto Bobbio i John Rawls reconeixen la desobediència com una de les garanties de l’estat de dret. Precisament ha fet fortuna la denominació de Rawls sobre desobediència, la qual descriu com “un acte públic, no violent, conscient i polític, contrari a la llei comès amb el propòsit d’ocasionar un canvi en la llei o en els programes de govern”. Excel·lent resum al qual cal afegir-hi algunes qüestions que pensadors insubmissos de la talla de Thoreau, Gandhi i Luther King van anotar. En primer lloc, perquè tingui credibilitat la desobediència ha d’estar al servei de l’interès general de la població. En segon lloc, i no menys important, la desobediència es tracta d’un acte individual, i cal assumir-nes les conseqüències. Perquè malgrat que es pugui fer de manera col·lectiva, les conseqüències de desobeir un ordenament jurídic sempre recauran sobre l’individu que l’ha infringit.

A propòsit del conflicte que viu Catalunya entorn de la independència i la demanda majoritària de la població de fer un referèndum per decidir el seu futur polític, el govern de l’Estat ha respost que es tracta d’un acte contrari a la llei. Aleshores és lògic que una part de la ciutadania catalana vegi vulnerada la seva voluntat i en consciència reclami la desobediència. Però aquí cal una precisió: la desobediència global i total contra l’estat només té sentit en una dictadura, però no en un estat amb separació de poders i amb regles democràtiques. Aquest és el taló d’Aquil·les de la desobediència civil: si bé pot funcionar contra governs autoritaris, en democràcies formals és molt més difícil d’aplicar, perquè ha d’anar dirigit contra una llei però no contra tot l’ordenament jurídic.

Així, no es pot ser frívol o equívoc amb el concepte de desobediència, perquè la desobediència comporta una condició molt estricta ja mencionada: l’assumpció de responsabilitats.

Un governant o funcionari, com qualsevol altre ciutadà, pot negar-se per motius de consciència a aplicar l’ordenament jurídic, però per ser conseqüent hauria de dimitir. La ciutadania que no té responsabilitats de govern o no és funcionària pot, per motius de consciència, incomplir una llei, i s’arrisca a ser sancionada o a anar a la presó; però ni el funcionari pot negar-se a aplicar les lleis ni tampoc el governant que les promulga pot incomplir-les sense posar-se en perill de ser inhabilitat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT