Adoptar el ‘Keep calm’ va ser una gran idea

SI EL PROCÉS tingués un sol guionista, seria un geni amb impulsos sàdics. Però és una obra col·lectiva, i el mèrit atzarós dels girs dramàtics és encara més sorprenent. Com passa als treballs en grup, quan una escena queda bé -com les diades- tothom treu pit, i si tot es bloqueja, sempre trobes a qui donar la culpa.

Però el procés és tant de la gent quan avança com quan s’atura. Perquè necessita la gent. I exigeix una majoria que existeix -crec- però és ajustada i té desacords metòdics i un munt de complexitats. Sort que un bon dia vam adoptar com a eslògan el Keep calm. Lema que, en efecte, continua amb un and carry on. La calma es necessita per avançar, i ara en cal una dosi extraordinària. Em preocupen els que quan tot es complica decideixen en un minut què cal fer, sobretot quan sol ser estripar el carnet que sovint no tenen. Hi ha pocs girs més enrevessats que el de l’assemblea de la CUP, però no goso dir que sigui un cas de mala sort. És un reflex del risc més gran que té el procés: el de quedar encallat. Al camp base una majoria mobilitzada pressiona, però entre els xerpes de l’expedició hi ha visions enfrontades. Costa baixar i admetre que no te’n surts, si et van dient que pugis: d’aquí la seva irreversibilitat. Però també decidir quan un ho faria per una banda i l’altre per l’altra, i els necessites a tots.

Convindrà més ironia sana que sarcasme autodestructiu. Més autocrítica a la recerca d’una sortida i menys instint barat de carregar el mort a l’altre. I entendre que si tot està tan ajustat i necessites a tothom, estripar i desqualificar és imprudent. L’ascens serà llarg i tindrà trams més difícils, dels que a més de calma requeriran oxigen.