Al CCCB, posem-hi algú dels nostres

Imaginem-nos un país en que algú digués que no va a L'Auditori perquè la música que hi fan és massa socialista i que, en canvi, se senti còmode amb el repertori del Palau de la Música perquè és més convergent o més esquerrorepublicana.

Doncs aquest món absurd té algun paral·lelisme amb el nostre, en què es planteja el canvi d'orientació d'algunes de les grans institucions culturals segons qui mani, i en què l'orientació política es fa més evident del que seria desitjable. Hi ha una música convergent o una pintura iniciatívicaverda? Evidentment que no, però si ens volem entossudir a fer passar la cultura per l'adreçador de l'ideari polític, és perfectament factible. La idea de fer un Museu d'Història de Catalunya és d'aquest ordre, i tan condemnada al fracàs com tots els intents, en la història contemporània, de fer cultura al servei d'una ideologia política.

També és lògic que els liberals pensin que la pretensió del sector cultural de mantenir la independència és una trampa, perquè la gent de cultura que ocupa llocs importants és més aviat d'esquerres. Això és cert, però es tracta de posar-hi bona fe i de no veure tant el que pensa aquest o aquell, sinó el que sap i el que és capaç de fer. Però no: quan surti aquest article potser ja han nomenat en Marc Álvaro o en Racionero com a substituts d'en Ramoneda al capdavant del CCCB. Són persones de vàlua contrastada, no dic que no, però el CCCB és un espai de debat, de crítica i d'idees noves. S'hi necessita algú que aporti més creativitat que no pas erudició, i amb més independència de criteri que no pas correcció política. Algú com en Ramoneda, que també neguitejava alguns socialistes amb el seu independentisme. El canvi només s'explica si l'orientació del centre canvia radicalment. I comencen a fer-hi exposicions convergents.