Publicitat
Publicitat

Carta als Jordis: 'A la presó, una carta és la vida'

Aquesta carta serà la primera que l’Àlex Gallego i jo també enviarem, per correu ordinari, a la presó

Va ser el Carles Capdevila qui va tenir la idea -una més- que l’Àlex Gallego i jo escrivíssim una carta cada dissabte a la contraportada de l’ARA. Ens vam estrenar el 3 de desembre del 2010 i, des d’aquell dia, si no ens hem descomptat, ja en portem 331. Aquesta, però, serà la primera que també enviarem, per correu ordinari, a la presó.

Hem trucat aquest divendres al matí a Soto del Real per saber com podíem fer arribar una carta a dues persones que estan a la presó. És una d’aquelles centraletes amb una màquina que et dona diverses opcions. Hem premut una mica aleatòriament el número 4, Gestión Penitenciaria, i un funcionari, molt amable, ens ha informat que si li dèiem el nom dels presos ell ens podria comunicar en quin mòdul eren. Us he de dir que quan ha sentit els vostres noms, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, s’ha fet el silenci. Després, dues preguntes: “ ¿Usted de dónde llama?” i “ ¿Usted quién es?” Una consulta tapant l’auricular i fi de la conversa: “ Usted mande las cartas, que nosotros ya se las haremos llegar”. Ens ha quedat la sensació, després de la trucada a Soto del Real, que ells també saben, Jordis, que vosaltres no sou dos presos normals.

Ajuntarem el dibuix de l’Àlex amb el meu text i us ho enviarem, per separat, una carta per a tu, Jordi Sànchez, i una altra per a tu, Jordi Cuixart, totes dues a la mateixa adreça: Centro Penitenciario Madrid V, Soto del Real, M-609, km. 3,5, 28791 Soto del Real, Madrid. A la presó, una carta és la vida, la possibilitat de parlar amb algú del teu món, d’intuir què està passant a fora, de trencar l’aïllament a què us han condemnat preventivament. Segur que ja n’heu rebut alguna i que us n’arribaran moltes més. L’escriptora Empar Moliner i la dibuixant Cristina Losantos preparen per al dissabte que ve a Barcelona un taller per omplir Soto del Real de cartes als Jordis. Tant de bo arribeu vosaltres abans a Catalunya que cap d’aquestes cartes a Madrid.

Us escrivim quan esteu a punt de passar la vostra sisena nit tancats en una cel·la, el primer cap de setmana sense llibertat, sense informació de què serà de vosaltres ni del país. Tot és molt recent, però el neguit que tenim tots -i no cal dir vosaltres i les vostres famílies, les dones, els fills, els pares-és que la presó provisional s’eternitzi. Sabem que les persones, per pura supervivència, ens acabem habituant a tot, que la vida té una inèrcia molt dolorosa. Però a això no ens hi podem acostumar. Dues persones senzilles i honestes són a Soto del Real. A casa, us esperen dues famílies; al carrer, Jordis, milers de persones que us volem abraçar i agrair el coratge.

P.D . He parlat aquests dies amb uns quants presos polítics del franquisme. N’hi va haver molts que, lluitant per la democràcia, van tenir la valentia d’enfrontar-se al règim. Per això és tan injust sentir a dir que Franco va morir al llit, com si ningú hagués mogut mai un dit.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT