11/03/2012

Altra vegada la trampa de les Malvines?

3 min
Altra vegada la trampa de les Malvines?

La presidenta argentina, Cristina Fernández, sembla que està disposada a utilitzar la commemoració dels 30 anys de la Guerra de les Malvines per a endegar una gran campanya de mobilització patriòtica. Com és sabut, l'ocupació argentina de les illes Malvines, que es produí el 2 d'abril del 1982 a iniciativa de la junta militar que presidia Leopoldo Galtieri, acabà en un total desastre militar i polític. Fou aquella una descarada maniobra que pretenia amagar els greus problemes polítics i econòmics que afectaven el país i que cercava obtenir un ampli suport nacional per tal de donar continuïtat a la dictadura militar. Llavors va sorprendre a molts veure com gent que estava radicalment enfrontada amb la dictadura, fins i tot revolucionaris, queia en la trampa del patriotisme obnubilador i donava suport a aquella tramposa i criminal operació militar. El 14 de juny del 1982 els britànics reconquerien les illes i provocaven un considerable cop moral no sols a la junta militar sinó al conjunt del poble argentí, que se sentí humiliat i enganyat per haver cregut en aquella absurda aventura. L'única compensació política fou que la junta militar quedà ferida de mort i es va veure forçada a convocar eleccions democràtiques, que foren guanyades per Raúl Alfonsín a finals del 1983.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara, 30 anys després, apareixen clars símptomes de l'organització d'una croada patriòtica amb la qual l'actual govern argentí pretén mobilitzar el país al voltant de la reivindicació de les Malvines. L'actuació de la presidenta ha estat ben clara. Fa mesos, el 25 de setembre, va denunciar davant l'Assemblea General de les Nacions Unides que "els recursos naturals argentins de les Malvines" (petroli, gas, pesca, etc.) estaven essent aprofitats exclusivament pels britànics. El 7 de febrer Cristina Fernández convocà a la Casa Rosada una àmplia representació social (partits, associacions econòmiques, sindicats, gent del món cultural, etc.) per denunciar el procés de "militarització de l'Atlàntic Sud" endegat pels britànics des de les Malvines i demanà el suport de "tota la nació" en la campanya de defensa de la sobirania popular argentina sobre les illes. Fa uns dies, en un acte amb clares connotacions populistes a Rosario, la presidenta va retre homenatge als " pibes que sin ropa y sin comida defendieron las islas y entregaron sus vidas " i insistí de nou en la prioritat del dret de sobirania argentí.

Ara bé, per primer cop en molt de temps també han aparegut visions alternatives a la del govern que criden l'atenció davant els perills de certes tesis i pretensions. Un recent manifest redactat per un grup de prestigiosos historiadors (malvin-and-hobbes.tumblr.com) s'atreveix a denunciar la fal·làcia de la tesi de presentar les Malvines com a "territori irredent" que cal recuperar per "dignitat nacional". Els redactors del text consideren que el poble argentí és prou madur per poder conciliar els interessos nacionals i el principi d'autodeterminació, i denuncien, per absurda, la posició del govern argentí de considerar que el seu dret de sobirania sobre les illes "és innegociable" i de no reconèixer com a "subjectes amb drets" els habitants de les illes (uns 3.000), als quals hom pretén imposar una ciutadania que no desitgen.

El manifest denuncia la notable ignorància que de la pròpia història manifesten els governants i recorda que l'Argentina és un país creat a partir del principi d'autodeterminació dels seus ciutadans fa 200 anys, i que la història no és reversible, que no es pot tornar a unes fronteres de fa més dos segles. Com a país creat per milions d'immigrants, els argentins haurien d'ésser conscients que ells no tenen uns drets preferencials per a imposar als que viuen a les Malvines des de fa generacions. I, a més, el record del desastre del 1982 (649 morts, 1.200 ferits, etc.) exigeix no incórrer en la mateixa errada del patrioterisme que sacralitza les posicions més intransigents.

Segons aquests historiadors, avui l'alternativa passa per respectar la vida, els drets humans, les institucions democràtiques i els tres valors fundacionals del país: llibertat, igualtat i autodeterminació. I, així, consideren que la commemoració del 2 d'abril hauria de servir per a fer un reflexió democràtica i sense prejudicis sobre "la relación entre nuestros propios errores y los fracasos de nuestro país ".

No serà fàcil el debat entre aquests sensats arguments i els qui encara neguen que els pibes fossin unes víctimes de la dictadura i exalten aquella guerra com una "gesta patriòtica". La divisió entre les mateixes associacions que avui volen representar els excombatents és notable. Mentre que uns accepten que el poble fou manipulat per la junta militar, d'altres insisteixen en el suport legítim i massiu de la majoria de la població argentina a aquell just conflicte. I cal recordar que part de l'oficialitat que participà en la guerra després va ser processada i condemnada per violacions dels drets humans. No sabem si el debat ciutadà donarà gaire de si, però com a mínim ara no hi ha l'alienada unanimitat de fa tres dècades.

stats