La traducció catalana de la 'kale borroka'?

Hi ha factors en comú amb qualsevol punt del món on hi hagi una protesta social i política d’abast

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

La violència del final de les manifestacions independentistes postsentència suprema ha estat terrible. Amb tota la propietat de la “nocturnitat i traïdoria” penalment tipificades, han emmascarat amb sutge un moviment que ha ostentat com a marca exemplar la no-violència, el pacifisme i fins i tot aires festius i familiars de mobilitzacions aplec.

La traducció catalana de la kale borroka és, per proximitat, la primera que es busca com a referent semàntic, com els bascos havien buscat abans altres afinitats significadores. Vázquez Montalbán ho va estudiar, i conec les seves reflexions perquè van ser compartides i in situ. Ell va parlar d’una mena d’”intifada” euskalduna. El fenomen va ser molt analitzat allà, perquè en la dècada dels noranta era de tal importància, que les enquestes oficials del Sociómetro Vasco anotaven la kale borroka com el tercer problema en el rànquing de preocupacions de la ciutadania, per darrere de l’atur i ETA.

Els aspectes generalitzables de la violència que ara campa pels carrers catalans comencen pel factor generacional

L’arrel de la preocupació era que la kale borroka havia esdevingut una interferència en la convivència ciutadana, que fins i tot arribava a modificar els hàbits de circulació. En una enquesta pròpia de caràcter acadèmic del 1997 –amb el marge d’error domèstic d’una població limitada– sortia que el 35 per cent dels enquestats de Bilbao i el 44 per cent dels de Sant Sebastià canviaven les seves rutines quotidianes d’ús del carrer. El jurista i ministre Juan Alberto Belloch, amb excés de significant, el va qualificar de “terrorisme de baixa intensitat”, però anàlogament és de més extensitat que el terrorisme més cruel: atacaven entitats bancàries, estacions ferroviàries, mobiliari urbà, delegacions de serveis de l’Estat i autobusos.

Convenim justes argumentacions de les diferències entre el País Basc i Catalunya, jo mateix les he substanciades al meu assaig Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa, una de les quals, fonamental al meu entendre, és que la construcció de l’imaginari nacional basc respecte d’Espanya es basteix sobre la resistència, mentre que el català se sustenta sobre el pacte, amb la proporció inversa de violència que això connota. Però la por a la contaminació terrorista –lògica també perquè l'atia l’espanyolisme més ranci– no ha de tapar que, en el cas de la violència que ens ocupa, hi ha factors en comú. No només amb Euskal Herria, sinó també amb qualsevol punt del mapamundi en el qual regeixi una protesta social i política d’abast.

Els aspectes generalitzables de la violència que ara campa pels carrers catalans comencen pel factor generacional: els protagonistes són aclaparadorament joves: a Euskadi, franja majoritària de 14 a 24 anys, segons l’Ertzaintza. A l’edat s’hi afegeix, segons aquelles sociologies, un percentatge altíssim de l’atur com a expectativa a curt termini, que no creu en la política convencional i valora molt negativament les institucions. Les casuístiques immediates apunten a la resposta antirepressiva i a lleis o condemnes considerades injustes.

Aquests factors genèrics troben també com a genèrica la lluita independentista, que sempre és de màxims, des de la Irlanda de vint anys enrere al Hong Kong de vingt ans après. Quan el radical nacional no existeix, hi ha altres mòbils de la rebel·lia generacional: Juan María Atutxa esmentava els hooligans del futbol o en el seu moment els skinheads. Després van venir els moviments okupes i antiglobalització, impossible oblidar els incidents del desallotjament del Cinema Princesa, l’octubre del 1996. Última expressió: els armilles grogues de França. En massa cassos, males gestions i pràctiques policials amb excessos impropis, que avui i aquí qüestionen el conseller d’Interior.

Les conclusions de tots els estudis que són al darrere d’aquest article –d’Elkarri i Gernika Gogoratuz, entre d’altres– acaben en el mateix: assossegar, pensar i parlar

Minimitzar aquests fenòmens delicats i complexos endossant-los a l’adversari o enemic –la teoria de la conspiració dels infiltrats– és banalitzar-los. És clar que agents provocadors quintacolumnistes s’aprofiten de les altes tensions i les alenen, però no es pot elevar l’anècdota a categoria i practicar el cofoisme que els nostres són tots bons, i diluir la maldat en un plural autocomplaent o, pel cap baix, no comptar que un moviment de masses de gran abast té estadísticament assignada una quantitat més alta o més baixa de danys col·laterals que s’ha de maldar per evitar: exactament el que van fer Sànchez i Cuixart, que és als antípodes de la descripció que en fa la sentència. A la dreta i a la dretíssima espanyola i espanyolíssima actuen, però, semblantment endossant maldats estructurals a l’adversari quan qualifiquen de violent un independentisme català que no ho és ni en essència privada ni en presència pública.

En un univers de tanta complexitat, la insurgència juvenil, i precisament més en les seves expressions tan extremes, violentes i reprovables com les que tenim tristament al davant, mereix més atenció, més política i la “proporcionalitat” de la llenya policíaca que sempre invoquen quan menys la practiquen.

Finalment, un apunt mediàtic. Des de la convenció universal que les notícies s’han de donar, quina és la frontera entre donar i retransmetre? Les retransmissions dels aldarulls que fa TV3 no les havia vistes ni a Irlanda, ni a Palestina ni al País Basc, que són els conflictes en què he estat i que he explicat. Rosa Massagué, excel·lent corresponsal internacional, va raonar a la revista Annals del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1993) com, a partir d’escenes puntuals d’enfrontaments i flames nocturnes d’un parell d’hores a Belfast, s’inferia per tot el món que tot Belfast cremava. Ara tenim Catalunya en flames i, esclar, l’èxit dels incendiaris no són els centenars de contenidors que puguin encendre, sinó els rècords milionaris de share, minutatges de presència i els noticiaris que obren.

Les conclusions de tots els estudis que són al darrere d’aquest article –d’Elkarri i Gernika Gogoratuz, entre d’altres– acaben en el mateix: assossegar, pensar i parlar. Condemnar també, cap violència sense condemna, però no només la condemna. Cal llegir “La ciutat del perdó” –l’alternativa de Joan Maragall a “la ciutat de les bombes”–, escrita quan, fa més d’un segle, el 1909, Barcelona cremava a la Setmana Tràgica.

Més continguts de