18/02/2013

Apujar el salari mínim

2 min
El president dels Estats Units, Barack Obama.

Diuen que en una negociació només hi ha una manera que l'altre et doni el que tu vols, que és convence'l que ell també hi sortirà guanyant. Això, portat al llenguatge de la política americana, vol dir que el millor argument perquè algú vengui una idea és imaginar-ne els beneficis econòmics, com va fer Obama, l'altre dia, al discurs de l'estat de la Unió. El president va demanar al Congrés que apugés el salari mínim i l'argumentació va sonar racional: per als negocis de tot el país significaria clients amb més diners a les butxaques.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

N'hi hauria prou, va dir, amb el simple augment dels 5,55 euros/hora que ara es paguen a 7 euros/hora. Obama va fer números: "Avui un treballador a temps complet que cobri el salari mínim guanya 11.150 euros a l'any. Una família de dos fills amb aquest sou viu per sota del llindar de la pobresa", és a dir, difícilment comprarà menjar, sinó que es posarà a la cua dels cupons de menjar que es paguen amb diner públic. I va acabar proposant que el salari mínim vagi lligat al cost de la vida, "de manera que, finalment, esdevingui un sou amb què puguis viure". (Per cert, 5,55 euros és el sou mínim federal, que Washington fixa per a tot el país, però cada estat legisla en funció de la seva activitat econòmica i nivell de vida, de manera que en alguns es paga més i en d'altres menys. És una dada que deixo aquí per a la reflexió dels obsessionats amb la unitat de mercat i de destí en l'universal.)

Va fer el mateix amb la necessitat de la inversió en recerca: "Si volem fabricar els millors productes també hem d'invertir en les millors idees. Cada dòlar que invertim a fer el mapa del genoma humà en retorna 140 a la nostra economia".

I va fer el mateix amb la proposta per oferir educació preescolar de qualitat a tots els nens americans: "Cada dòlar que invertim en educació de qualitat primerenca pot estalviar més de set dòlars després, amb la reducció del fracàs escolar, dels embarassos d'adolescents i fins i tot de la violència i la criminalitat".

Aquest tipus d'argumentació economicista és clàssica en la vida americana perquè s'ajusta a la psicologia nacional. És pràctica. Elimina la discussió moral sobre els afers públics (és bo o dolent?), un terreny en què l'empat podria ser infinit, i convida a la racionalització dels arguments. En tot el debat sobre la reforma sanitària no recordo que un president progressista com Obama digués ni una sola vegada que la sanitat era un dret universal. Més aviat va dir que fer l'assegurança de salut obligatòria posaria més consumidors al mercat de les mútues. Això sí, quan la pregunta economicista no convé ("Per què els veïns canadencs tenen sanitat universal i gasten molt menys en salut per habitant que els americans?"), aleshores la resposta és moral: els canadencs no tenen llibertat d'escollir el seu metge i nosaltres sí.

En temps de debats, cal demostrar la raó de la manera més convincent i anar-la repetint. I fer números, per veure què surt més a compte. Amèrica per massa, i nosaltres per poc.

stats