En l’últim capítol d’ El jefe infiltrado a La Sexta vam descobrir la Conchi. Una bona dona que per poder posar un plat a taula treballa en una empresa de neteja anomenada Las Nieves. La Conchi va haver de carregar amb el seu cap, un jove que dirigeix l’empresa familiar sense saber agafar una escombra o fregar un terra. En el capítol vam poder veure com la Conchi i el seu company van haver de netejar uns lavabos químics d’una plaça de toros. Una feina desagradable que va posar al límit el jove executiu mentre la Conchi exclamava: “ No están sucios, esto es una gozada con los que me suelo encontrar ”. La veritat és que els urinaris feien força fàstic. No entraré en detalls per respecte als lectors. De fet, el noi no volia ni entrar a netejar-los “ porque ya huele desde aquí fuera ”. Va ser la Conchi que el va obligar a entrar a fer la feina, agafant-lo pel braç, i demostrant-li que la cosa no era tan terrible. Que la pudor no ens faci covards. “ ¡No te escaquees! ”, li cridava indignada. I explicava a càmera que el company nou “ es muy flojo, él no sabe lo que es trabajar ”. En qualsevol urinari ens podem trobar el nostre Vietnam particular, vaig pensar. El jove no tenia cap problema a confessar: “ Tengo un montón de arcadas, estoy al límite, tengo mal cuerpo, estoy por dentro rebotao ”. Feia patir. Tal qual. Fins que explotava i es posava a tenir convulsions, arcades, que acabaven derivant en un vòmit que la realització del programa es va esforçar a mostrar-nos quan encara estàvem paint el sopar. El noi, abatut, encara desencaixat després del tràngol, havia descobert, de cop, que la feina de la Conchi era molt dura. Havia dimensionat en la justa mesura la feina de les milers de Conchis del país que el fan tirar endavant. “ Yo sabía que era duro, pero no me había imaginado que lo fuera tanto ”, afirmava amb la mirada perduda. I la Conchi decidia acabar de netejar ella sola el WC perquè el seu company no patís més. Solidària i bona companya. Admirable. I al final del capítol, la Conchi es tornava a trobar amb el seu cap. Ell amb vestit i corbata, ella vestida de civil. Sense infiltracions. Sense trampes. Cara a cara. El cap es treia el barret davant la seva empleada i li reconeixia: “ Gracias a personas como tú, esta empresa es como es y es lo grande que es ”. I encara afegia amb una passió funerària digna d’estudi: “ Y quiero decirte de corazón que eres de las mejores limpiadoras que tiene esta empresa y que yo he visto ”. I la Conchi se’l mirava amb certa estupefacció i li explicava que la seva força venia de la necessitat de tenir ingressos per alimentar els seus dos fills. I aleshores, el cap, amb una generositat fora de límit, li anunciava que un cop acabés el seu contracte temporal, passaria a ser plantilla fixa de l’empresa. I algú va tenir un infart a la CEOE. Quina mesquinesa.