Assassins i assassines

Les teles privades, aquests dies, donen voltes al cas de la dona del Carmel, a Barcelona, que ha assassinat els dos fills. És, no cal dir-ho, un cas que ens esgarrifa a tots. Una dona mata els dos fills. No ho podem entendre. Ho veiem a la tele i tenim ganes d'abraçar els nostres. ¿Com pot ser?, ens preguntem. Els dóna barbitúrics, perquè no pateixin, però potser, també, perquè costin menys de matar. Després, un cop adormits els ofega. "Un cop adormits", acabo d'escriure. Però m'he hagut de reprimir per no escriure el diminutiu que em sortia automàtic. Hauria escrit "un cop adormidets", que és el que et surt quan parles de nens que es moriran. Matar nens. Matar els fills. El crim més horrible. El més incomprensible. Aquesta dona va ofegar els seus fills a la banyera. Va haver de decidir, doncs, quin ofegava primer i quin ofegava després. Primer el gran? Primer el petit?

Però surten els especialistes a la tele i ens fan saber que la dona "vivia una situació límit". Que estava a punt de ser desnonada, ens diuen, i que el marit l'havia maltractat (va passar alguna nit al calabós). Ara l'havia abandonat. I aleshores afegeixen que aquesta situació límit "podria ser un dels desencadenants del que va fer". I ens recorden que es va intentar suïcidar.

Jo podria considerar les excuses d'una malaltia mental, si voleu. Però trobo inadmissible i banal que els periodistes grocs mig excusin la dona i la mig comprenguin perquè l'havien de desnonar i el marit li havia pegat. Aquests periodistes són els mateixos que no perdonen José Bretón, a la presó acusat també de matar els dos fills, d'una manera similar. Passa sempre, i no dic que sigui fet expressament, però són tan implacables amb els assassins com comprensius amb les assassines.