Astut Oriol Junqueras
Doncs ja ho han vist. Després de molts dies de no dir ni piu, el president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, dóna una extensa i intensa entrevista a Mònica Terribas i, dient-ho però sense dir-ho, amb aquell estil sibil·lí que l’hauria fet un bon cardenal si hagués volgut, es presenta com a presidenciable a unes eleccions (les del mes de març) que afirma que no desitja però que ja són inevitables. La CUP ha espatllat la joguina abans que no arribessin els Reis, i Artur Mas ja pot plantar tanta cara com vulgui i a qui vulgui, però tots plegats estan més cremats que la paciència d’Antonio Baños.
Oriol Junqueras, en canvi, està més fresc que una rosa i disposat a tornar a començar el round. Amb el degut respecte, no puc evitar que em faci pensar en el Gras de Minnesota, aquell personatge que a la memorable pel·lícula The hustler (aquí coneguda com a El vividor), de Robert Rossen, li aguantava a Paul Newman més de quaranta hores de partides de billar sense amb prou feines despentinar-se. Paul Newman interpretava el personatge de “Fast” Eddie Felson, un milhomes que es pensava que era el millor billarista d’Amèrica i que per això mateix va anar a la recerca de la competició directa amb el mític Gras de Minnesota. Representa que Eddie Felson és jove i àgil, mentre que el Gras, tot i ser un personatge del màxim prestigi dins el món del billar, ja hauria d’estar vell i cansat.
Però no és així. El que no calcula Eddie Felson és la capacitat del Gras de Minnesota (admirablement interpretat per Jackie Gleason) a l’hora d’administrar els temps. El Gras mai no es posa nerviós, ni arruga ni taca el seu vestit. Eddie Felson, en canvi, jove i provocatiu com és, es va omplint de bourbon fins que ja no s’aguanta dret. No s’adona que està elaborant la seva pròpia derrota fins que veu com, al cap de més de trenta hores de joc, el Gras de Minnesota es limita a anar al lavabo, rentar-se la cara i deixar el seu adversari en evidència. Eddie Felson havia arribat a imposar-se durant una estona, però quan el Gras reacciona senzillament no té res a fer. Tota la seva fatxenderia se’n va a fer punyetes mentre es veu obligat a contemplar un seguit de jugades magistrals que al mateix temps l’irriten i el fascinen. “Mira-te’l”, diu Paul Newman al seu representant, considerant el joc del rival. “Tan feixuc com sembla i es mou com una ballarina”.
Oriol Junqueras també és un home de pes i carrega damunt seu, a més, la càrrega d’un partit que per dir-ho aviat les ha viscut de tots colors. Però dins la turbulenta política catalana actual s’ha mogut com una delicada ballarina. Ha sabut callar quan era necessari, deixar que Artur Mas i la CUP es cremessin dins la seva pròpia flama, i esperar el moment oportú per aparèixer dient que no desitja unes eleccions que tothom sap que tanmateix s’hauran de convocar i en les quals té totes les de guanyar. Casualment, fins i tot ha abandonat l’alcaldia de Sant Vicenç dels Horts per dedicar-se en cos i ànima “al procés”. Quina mena de legislatura podrà presidir Junqueras és una incògnita que a hores d’ara no crec que ningú sàpiga respondre. Però que en prenguin bona nota tots els Paul Newman i Eddie Nelson del món. D’això se’n diu una jugada ben construïda.
