Barcelona escapçada

JORDI GRAUPERA
JORDI GRAUPERA

La primera vegada que vaig visitar el memorial de l’11 de setembre de Nova York vaig pensar una cosa que després he vist reproduïda en articles, llibres, i converses informals. Quan entres al recinte, has de passar per uns arcs detectors de metalls, la cua és lenta i farragosa, i et veus obligat a aguantar tota mena d’invasions del teu espai. Té gràcia perquè sembla un aeroport.

La sensació que tens d’estar fent la cua de seguretat d’un aeroport, però, ve intensificada pel context, fins al punt que sempre que hi he anat no puc espolsar-me la convicció que la cua mateixa, els guardes -posi’s aquí!, vagi cap allà!- i els arcs detectors de metalls són part del memorial, una mena de performance pensada per evocar-te exactament la mena de memòria políticament rellevant: la por a un atemptat.

A banda del museu, el memorial consisteix en dues cascades que ressegueixen el contorn de l’espai que ocupava la planta de les Torres Bessones; l’aigua cau avall, com si se l’empassés la terra, i crea una mena de símbol, de lliure interpretació, molt poderós. Algunes vegades em fa pensar que l’oblit és inevitable, d’altres, que part de ser civilitzat vol dir empassar-se les emocions per no molestar.

Quan es va inaugurar hi van haver tota mena de polèmiques. L’esquerra trobava que hi havia un excés de memorialisme per a un lloc que, al cap i a la fi, representava el capitalisme globalitzador i no pas un lloc d’innocència. La dreta, que hi mancava un esperit més patriòtic. Però també gent amb menys prejudicis va posar en qüestió aquesta separació bestial que els arcs detectors de metalls simbolitzen: un espai de memòria que viu aïllat del cor de la ciutat és una victòria dels terroristes. I també hi ha qui encara critica la turistització de l’entorn, que ha convertit la Zona Zero en una mena d’espai macabre no pas de memòria sinó del mateix tipus de morbo que ens fa estirar el coll per veure un cotxe accidentat en una autopista.

Molts d’aquests espais de memòria no tenen res a veure amb la pedagogia o amb la reflexió sobre el passat, ni tenen com a objectiu posar els matisos sobre la taula. Persegueixen encarnar un xoc emocional per fer-lo digerible, persegueixen provocar una resposta sentimental que fixi en la memòria una línia que separi bons i dolents, civilització i barbàrie, sacrifici i covardia. Sovint, persegueixen substituir amb simbologia el que no es pot fer a la pràctica, com a Barcelona, tant amb el Born com amb Franco. En el cas del memorial de Nova York, la barreja de sentimentalisme, monumentalisme, seguretat i empatia per les víctimes proveeix de justificació la retòrica marcial que s’ha apoderat de la política els darrers 15 anys. I alhora, ofereix un vocabulari per explicar una època, i les seves ambicions, per al moment en què totes les emocions desapareguin.

Tots els espais de memòria són essencialment polèmics perquè tota memòria és un arsenal i es manté útil mentre les armes que emmagatzema encara poden fer mal o servir de fonament. Contra el que es diu, molt sovint avancem cap al futur a cegues, donant-li l’esquena, caminant sense saber on anem, i només tenim el passat per orientar-nos.

La bellesa del que ha passat aquests dies al Born és que ha fet visible que si intentes fer servir aquest arsenal per a la batalla més immediata, per a un benefici a curt, i sense tenir gaire clar quins relats de fons estàs qüestionant, el més normal és que t’acabi explotant a les mans mentre el manipules, perquè estàs tocant el trenat més sòlid de les idees i creences de cadascú. Estàs tocant les justificacions patètiques de l’avi franquista i la dissimulada vergonya del republicà fracassat.

L’estàtua de Franco ha servit de mirall, i hi hem vist reflectides les buidors i covardies dels grups polítics de Barcelona. La frivolitat en l’exposició; l’intent de reivindicar un pedigrí antifranquista exclusiu que els nous ideòlegs del govern municipal han explicitat sense vergonya; la reacció infantil i demagògica de l’oposició, incapaç d’assenyalar el fons de la qüestió, alimentant el prejudici i el folklore per no ser jutjats per cap estàndard noble; la contrareacció de l’Ajuntament, tan infantil i demagògica com l’atac rebut, més centrada a sucar-hi pa que a dir la veritat, i finalment, la retirada vergonyant del residu franquista davant la preciosa intervenció dels vàndals, que van fer-nos descobrir, capa a capa, que contra Franco val tot, i per això l’antifranquisme pot ser qualsevol cosa.

Franco escapçat ha estat la metàfora perfecta d’una ciutat que no té govern ni oposició, de la mateixa manera que les cues del memorial de Nova York són la metàfora perfecta d’un país que no ha trobat encara una sortida digna a la por.

Més continguts de