Bernie Sanders pot arribar a president?

El 1981, quan Bernie Sanders va guanyar les eleccions a l’alcaldia de Burlington, la ciutat més poblada de l’estat de Vermont, vaig trucar al seu gabinet per veure si en podia treure material per a un article sobre un càrrec electe socialista. Jo treballava a The Washington Post com a becari (no ho vaig pas mencionar, que era becari) i vaig xerrar una bona estona amb l’assistent del seu gabinet que s’havia posat al telèfon.

Jo li preguntava pels plans de Sanders i l’ajudant responia sempre amb un “nosaltres” que em va semblar que traspuava socialisme de gabinet contagiós. En mitja hora en vaig tenir prou per decidir sobre l’article amb el redactor que em supervisava i vaig demanar el nom a l’assistent. “Ah -va fer amb una veu una mica vergonyosa-, de fet, sóc jo, el Bernie Sanders”.

Sanders no té aires de polític, cosa que l’ha ajudat a catapultar-se en la cursa presidencial fins a convertir una diferència de 50 punts amb Hillary Clinton en un empat tècnic a Iowa. Transmet una imatge poc calculada que el porta a guanyar-se el favor del públic. Altres candidats fan petons a nadons; Sanders sembla grapejar-los en busca d’un interruptor, com si volgués apagar-los per poder parlar més sobre la desigualtat als Estats Units. La majoria de polítics tracten els votants amb delicadesa; ell s’hi adreça a crits.

Admiro la passió de Sanders, la seva insistència incansable en la desigualtat i la seva coherència. Quan va ser investit alcalde de Burlington, va declarar: “Els rics cada vegada són més rics; els pobres, cada vegada més pobres i els milions de famílies de classe mitjana que hi ha enmig s’enfonsen gradualment en la pobresa”. Doncs bé, tot i que aquest ha sigut el seu mantra al llarg de 35 anys, encara tinc dues preguntes fonamentals per a Sanders.

Serà capaç de posar en pràctica un projecte tan agosarat?

Francament, jo sóc escèptic en aquest aspecte. Estic a favor d’universalitzar el Medicare, estenent la cobertura sanitària pública a tota la societat, però aquesta és una proposta que mai no s’arribarà a aplicar als EUA. I si s’apliqués, el Comitè per a un Pressupost Federal Responsable, un grup integrat per membres dels dos grans partits nord-americans, ha calculat que caldria dedicar-hi 3 bilions de dòlars més dels que preveu Sanders al llarg d’una dècada.

Així mateix, Sanders diu que empenyeria els aliats dels Estats Units al Pròxim Orient a liderar l’esforç per vèncer l’Estat Islàmic. Sí, però com? Els Estats Units ja han intentat de manera infructuosa que els seus aliats s’impliquessin més en la lluita contra l’EI. Què aportaria de nou Sanders?

El mes passat el Washington Post va publicar un editorial càustic titulat “Bernie sanders’s fiction-filled campaign ” [La campanya farcida de fantasia de Bernie Sanders], en què ridiculitzava les seves “afirmacions fantasioses” i afegia: “Sanders no és un valent que diu veritats. És un polític que ven la seva pròpia marca de ficció”.

Em sembla que és fer-ne un gra massa. Sanders s’abandona menysa les promeses inviables que altres polítics (el llistó està molt amunt) i sovint s’ha desmarcat de la resta adoptant postures solitàries que han acabat revelant-se encertades: la seva oposició a la Guerra de l’Iraq, per exemple. En qualsevol cas, la pregunta sobre la seva capacitat d’acomplir un programa polític tan ambiciós segueix oberta.

També em demano si cal tenir en compte la seva edat: assumiria la presidència als 75 anys, cosa que el convertiria de lluny en el president que pren possessió a una edat més avançada (Reagan tenia 69 anys i Hillary Clinton seria una mica més jove; en tindria 69). Ara com ara, Sanders és infatigable, però a finals de la setantena i a partir dels 80 la gent sol abaixar el ritme.

Un altre motiu per a l’escepticisme és el seu historial al Congrés. En 25 anys, Sanders només ha presentat tres proposicions de llei que hagin sigut aprovades. Pel que fa a les esmenes que ha introduït, té millors registres. Clinton tampoc no ha sigut gaire efectiva com a legisladora, però, al meu parer, la trajectòria de Sanders suggereix que el seu punt fort és defensar apassionadament una causa, no pas arribar a acords i obtenir resultats.

¿Serà capaç de guanyar les eleccions? ¿O el fet que sigui el candidat demòcrata farà més probable que Ted Cruz arribi a president?

A hores d’ara, Sanders obté molt bons resultats en les enquestes sobre intenció de vot per a les eleccions generals. A tall d’exemple, supera Ted Cruz de mitjana als sondejos de RealClearPolitics, mentre que Clinton perd enfront de Cruz. Però, a aquestes altures, això gairebé no té cap importància: Clinton és el blanc de les crítiques despietades del bàndol republicà, que deixa Sanders en pau. Però si fos nominat, Sanders es convertiria en l’ase dels cops.

Una dada reveladora per als seus partidaris: en una enquesta de Gallup de l’any passat, es va preguntar als votants quina classe de persona no es plantejarien votar en cap cas. El 6% dels nord-americans van afirmar que no donarien suport a un catòlic i el 7% que no votarien un negre o un jueu. El 24% no donarien el seu vot a un candidat homosexual i més d’un terç no votarien un musulmà o un ateu.

Ara bé, la classe de persona que més oposició va suscitar va ser de lluny un socialista. El 50% dels nord-americans van afirmar que no es plantejarien votar un candidat socialista.

Tal vegada Sanders els podria convèncer que ser “socialista democràtic” no és exactament el mateix que ser socialista. Potser seria capaç de fer que alguns votants es replantegessin les seves idees gràcies al seu poder de convicció. A Vermont, ho ha fet d’una manera molt reeixida: actualment hi guanya les eleccions amb marges aclaparadors i els escèptics fa 35 anys que el subestimen. Ara bé, si, de bon principi, la meitat de l’electorat ni tan sols es plantejaria votar un candidat demòcrata com ell, el candidat republicà partiria amb un avantatge enorme.

¿Sanders és capaç d’acomplir els seus objectius? ¿Té possibilitats de guanyar les eleccions? Els que l’admirem, que som molts, voldríem tenir més certeses.

Més continguts de